1969. Cineclub Manresa consolida el canvi.

L’any comença amb uns canvis a la Sala Loiola —el projector incorpora objectius especials— que afavoreixen una sensible millora en la qualitat dels visionats.

Les cinematografies dels països de l’Est —i concretament, la txecoslovaca— segueixen tenint un paper molt significatiu en la programació, que corrobora la línia innovadora i oberta encetada l’any anterior. Al gener s’ofereixen propostes com “¡Viva la República!” (1965), de Karel Kachyna —un director especialitzat en cinema infantil i juvenil—, i sobretot, dues sessions dedicades a dos mestres imprescindibles de l’escola animada txeca: Karel Zeman —es projecta “El barón fantástico” (1961)— i Jiri Trnka —amb una selecció dels seus millors treballs: “El ruiseñor y el emperador” (1948), “La zorra y el cántaro”, “La canción de la pradera” (1949) i “Los dos carámbanos” (1954).

Un dels plats forts del gener és l’estrena d’”Heroica” (1958), d’Andrzej Munk, un dels grans títols d’un dels mestres polonesos de la brillant generació —Andrej Wajda n’esdevindria l’autor més reconegut— que va irrompre després de la Segona Guerra Mundial i que assoliria un prestigi internacional als anys cinquanta i seixanta.

S’incorporen nous presentadors: Ramon Majó, Josep Massana i i Jaume Rodri-Ferrer.

El febrer comença amb la presentació de l’”opera prima” de Josep Losey, “El muchacho de los cabellos verdes” (1948), un sensible al·legat contra la intolerància i una mostra significativa d’un corrent del cinema social americà que fou avortat, dissortadament, als anys cinquanta per la Caça de Bruixes que va engegar el senador McCarthy. La paranoia anticomunista desfermada als Estats Units anul·là qualsevol opció compromesa a Hollywood. Precisament, Losey fou una víctima de les “llistes negres” i va haver d’exiliar-se a Anglaterra, on als anys seixanta esdevingué un dels grans referents del cinema d’autor més exigent i distingit. El cineasta nord-americà es va convertir en un dels directors estrella més sol·licitats pels cineclubs.

La programació de Cineclub Manresa segueix apropant-se al cinema més influent dels darrers anys i presenta, també al febrer, dues mostres d’un tipus de fórmula expressiva que feia forrolla en els cercles més inquiets dels anys seixanta: l’anomenat “cinéma-vérité” (cinema veritat), que pretenia copsar la realitat de la forma més objectiva possible. Un corrent que va fer córrer molts rius de tinta en aquells anys. Els cinèfils manresans van gaudir de “La lutte”, del canadenc Claude Jutra, i, sobretot, de “Crónica de un verano” (1960), codirigida per Jean Rouch i Edgar Morin. Aquesta proposta —la filmació d’una enquesta sociològica— va esdevenir el títol més paradigmàtic —i consegüentment, controvertit— del “cinema directe”.

L’exhibició comercial de cinema d’art i assaig —a l’Apolo— no implica, tanmateix, la desaparició de les sessions especials del teatre Conservatori, recomanades per Cineclub. I així, l’infatigable Miquel Porter i Moix torna a venir a la capital bagenca per comentar “Edipo, el hijo de la fortuna” (1967), una de les millors pel·lícules d’un dels creadors trencadors i fonamentals d’aquells anys, Pier Paolo Pasolini.

Després de la recuperació d’una perla singular, “La bella y la bestia” (1946) —el segon llargmetratge del polifacètic Jean Cocteau—, Cineclub dóna l’oportunitat de conèixer el vessant més personal —i menys conegut— de la cinematografia mexicana. Al març es projecta “Animas Trujano” (1961), d’Ismael Rodríguez, i sobretot, “Tlayucan” (1962), una mostra de cinema realista i aspre que assoliria una gran repercussió internacional i consagraria el seu director, Luis Alcoriza, deixeble del gran Luis Buñuel.

Precisament es projecta, el mateix mes, al Centre Parroquial del Poble Nou, la primera obra mestra de l’etapa mexicana del mestre de Calanda, “Los olvidados” (1950), un testimoniatge estremidor i antològic.

La següent sessió de Cineclub ofereix una de les obres més emblemàtiques i alhora més qüestionades de la modernitat cinematogràfica que esclatà als anys seixanta: “El año pasado en Marienbad” (1961). Després d’enlluernar a tothom amb la innovadora “Hiroshima mon amour” (1959) —una de les peces seminals i decisives de la “Nouvelle Vague”—, Alain Resnais desconcerta a nombrosos cinèfils amb una cinta extremadament lliure, d’una bellesa plàstica aclaparadora. Un film secret i fetiller que impulsa debats sucosos i interminables sobre els possibles significats que amagava un relat oníric i deliberadament críptic.

Josep Maria López i Llaví, crític de “Serra d’Or”, torna a Manresa per introduir una de les noves sessions recomanades per Cineclub al Conservatori: “Nueve cartas a Berta” (1965). L’”opera prima” de Basilio Martin Patino és una de les propostes més personals, importants i heterodoxes del Nou Cinema Espanyol, una crònica intima i confessional que copsa amb lucidesa i amargor l’atmosfera gris i opressiva de l’Espanya franquista d’aquell moment.

Les cinematografies francesa i japonesa acaparen les sessions següents. S’ofereixen dos dels títols més significatius de Marcel Carné —“Drôle de drame” (1937) i “Hôtel du Nord” (1938)— i del “realisme poètic” que marcà el cinema gal i europeu als anys trenta. Del país del Sol Naixent ens arriben dos plats forts: “Los siete samurais” (1954) —un títol mític i magistral del gran Akira Kurosawa— i “Harakiri” (1963), una reflexió sobre el codi d’honor dels samurais que consolida Masaki Kobayashi.

A l’abril Cineclub Manresa és distingit amb el premi Sant Jordi, que atorga Ràdio Nacional d’Espanya a Barcelona al millor cineclub de Catalunya per la tasca feta entre l’1 d’abril de 1968 i el 31 de març de 1969.

El guardó reconeix, en definitiva, el salt de qualitat que dóna l’entitat d’ençà que es va adherir a la Federació Nacional. La premsa local es fa ressò d’aquesta notícia: ”Amb premi o sense, Cineclub Manresa està fent, sens dubte, una tasca cultural i promotora. Actualment omple un buit de la vida ciutadana. De les seves sessions n’estan pendents els assidus; a d’altres els sona a activitat, constància sense cansament. Aquest és, doncs, un motiu per congratular-nos tots pel «Sant Jordi».”

D’altra banda, el premi és un esperó per als responsables de l’entitat manresana en una època no precisament favorable, en què el cineclubisme estatal viu una forta crisi, tal com constata la darrera assemblea anual de la Federació Nacional, a Barcelona. Dos factors que expliquen aquesta conjuntura delicada són la dificultat, o més ben dit, la impossibilitat de competir amb l’emergent circuit comercial dedicat a l’art i assaig, i la sempiterna censura. El dia de Sant Jordi, una representació de la junta de Cineclub —Rebolleda, Ginestà i Ribas, el president— i el regidor Emili Vilanova, representant de l’Ajuntament de Manresa, van al cinema Astoria, on el crític de RNE Jordi Torras els lliura el guardó: una estatueta de sant Jordi, obra de l’escultor Terri.

 

Després de la projecció de “Giselle” (Fernando Alonso) —la filmació d’una representació del Ballet Nacional de Cuba—, arriba un dels grans moments de la temporada: la projecció de dos dels títols més comentats i influents de la “Nouvelle Vague”: “À bout de souffle” (Godard) —un film revolucionari que esmicola la sintaxi tradicional i obre nous horitzons— i “Los cuatrocientos golpes” (Truffaut), una sensible i perspicaç radiografia de l’adolescència. Dos films de 1959 que suposen una alenada d’aire fresc i que seran objecte de culte per part d’una generació emergent —i massiva— d’apassionats cinèfils.

 

La preceptiva ració de cinema clàssic es dóna al maig, amb dues sessions dedicades al llegendari autor John Ford. Es projecta un dels seus primers títols importants: “La patrulla perdida” (1934), un film d’aventures que recrea amb modèlica sobrietat una atmosfera claustrofòbica, i “Wagonsmaster” (1950), un western tan brillant com infravalorat, que mai s’estrenà comercialment a l’Estat espanyol.

Josep Oliveras presenta una de les sessions més arriscades de la temporada: “Belarmino”, de Fernando Lopes, una de les cintes més emblemàtiques de la nova, innovadora i brillant generació de cineastes portuguesos que irromp als anys seixanta i que s’ignora als cinemes comercials espanyols. El curs 1968-69 acaba amb dues visions critiques i distingides del món dels toros: “El momento de la verdad” (1964), que va rodar a Espanya Francesco Rosi, un dels mestres més influents del cinema polític dels anys seixanta i setanta, i “Torero” (1957), un documental que esdevé l’obra cabdal de Carlos Velo, director espanyol que es va exiliar, al final de la Guerra Civil, a Mèxic, on roda bona part de la seva filmografia.

A l’octubre comença la temporada 1969-70. S’elabora un qüestionari per conèixer l’opinió dels socis i perfilar una programació més afí als seus interessos.

El primer cicle, anomenat literari didàctic, recupera dues peces de Grigori Kozintsev, prestigioses i modèliques adaptacions de grans textos clàssics: “Don Quijote” (1957) és una acurada versió de la celebèrrima novel·la de Cervantes, en què excel·leix la composició de Nikolai Tcherkassov, un dels monstres de la interpretació russa. D’altra banda, la sensible i vibrant “Hamlet” (1964) s’imposa com una de les millors recreacions cinematogràfiques del teatre shakespearià. Carles Betoret va dirigir els col·loquis dels dos films.

Es recupera una de les pel·lícules més desconegudes —i notòries— del controvertit Marco Ferreri: “Los chicos” (1959), el seu segon llargmetratge rodat a Espanya. Una aproximació honesta, versemblant i semidocumental a la joventut urbana més humil.

Al novembre, es projecta una de les cintes més emblemàtiques i impactants dels seixanta: “Tom Jones” (1963), de Tony Richardson, la vigorosa i mordaç biografia d’un brivall que s’inspira en la novel·la de Henry Fielding. Un film britànic, realitzat per un dels estendards del “free cinema”, que aconsegueix, fins i tot, guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula. Luis Solana presenta la sessió.

El cinema musical és el gran protagonista de les sessions següents, que recuperen dues obres fonamentals del gènere, “Cantando bajo la lluvia” (1952) —rodada pel mític tàndem Gene Kelly i Stanley Donen, i que Cineclub ja havia projectat—, suposa l’apoteosi de l’escola clàssica. D’altra banda, “¡Qué noche la de aquel día!” (1964), de Richard Lester, és una mostra inventiva i visionària del cinema pop que exercirà una influència essencial en la cinematografia dels seixanta. Marià Fontrodona i Luis Solana en són els presentadors.

En el darrer trimestre destaquen tres sessions que recuperen algunes de les mostres menys difoses i importants de la “Nouvelle Vague”: “Adieu, Philippine” (1962), de Jacques Rozier; “Le signe du lion” (1959), d’Eric Rohmer, i “Paris nous appartient” (1960), de Jacques Rivette.

Les sessions especials del Conservatori, que organitza per primera vegada Fòrum 70, presenten, a final d’any, les dues darreres creacions de Carlos Saura, un dels pocs cineastes espanyols d’aquella època dotat d’una forta personalitat creativa: “Pippermint frappé” (1967) i “Stress es tres, tres” (1968). Josep Maria López i Llaví presenta ambdues pel·lícules.

Cineclub Manresa arrodoneix l’aproximació al cinema espanyol més inquiet amb la programació de dues radiografies ferotges i impecables de l’Espanya profunda i patètica del franquisme, rodades el 1963: “El verdugo”, una de les obres mestres de Luis García Berlanga, i “Nunca pasa nada”, una de les pel·lícules més importants i infravalorades de Juan Antonio Bardem. La presentació, a càrrec de Francisco Martínez Rius.

Autor: Jordi Bordas
Recerca documentació: Joan Basullas, Conxita Parcerisas
Revisió text: Sílvia Berengueras