El naixement de Cineclub Manresa

“Al margen de los estrenos, los aficionados locales de vez en cuando se reúnen para proyectar aquellos films portadores de la inquietud y la renovación. La semana pasada nos invitaron a presenciar una exhibición de gran calidad y en la que se proyectó un film sobre París en tecnicolor, comentario de Francis Carco y otras dos películas excelentes: «Gente del norte», de René Lucot, que en imágenes realistas y poéticas a la vez nos presenta las características de este país y sus gentes y «La route des épices», en tecnicolor, de W. Novik, película que alude a los célebres viajes de Marco Polo a China, utilizando grabados y pinturas, en forma de poema cinematográfico. A nuestros amigos del Cine-Club, el nuestro agradeciminento, extensivo a la Embajada Francesa y la Delegación del Turismo, que son tan amables de remitir cintas de valores tan dignos.”

En aquesta crònica periodística, publicada el 22 d’octubre de 1955 en el diari local “Manresa”, consta per primera vegada una activitat organitzada amb el nom de Cineclub, encara que l’entitat neix oficialment dos anys després. D’aquesta manera cristal·litza el vell somni de vindicar els valors culturals del cinema, malgrat la vessant merament industrial que exploten les sales comercials, i que havia alimentat un sector inquiet i intel·lectual de la capital del Bages d’ençà de l’efervescència cultural i ideològica produïda amb l’esclat de la Segona República, el 1931. Precisament, el novembre d’aquest any, a la revista “Assaigs”, els alumnes de l’Institut mostraven la preocupació que hi havia per apropar el cinema a les escoles de primària i secundària. En un article de “Mirador”, publicat poc després, l’escriptor manresà Guillem Díaz-Plaja exposa un projecte, decididament visionari, per convertir el cinema en matèria docent, “Ponència: El cinema i la universitat”. El març de 1932, Joaquim Amat-Piniellla, que esdevindria un gran novel·lista —conegut especialment pel seu lúcid i esfereïdor “KL Reich”—, va proposar, a les pagines de “El Día”, l’associació de tots els afeccionats en un “Cinema Club” per tal de recuperar les pel·lícules amb valors artístics que no arribaven a les sales comercials locals. Dos anys després, el prestigiós escriptor va donar suport a la campanya, iniciada a Catalunya per Sebastià Gasch, per fomentar la projecció de pel·lícules en versió original.

Després de la fractura de la Guerra Civil, consumada amb la derrota de la república i la instauració de la dictadura, se’n van en orris moltes expectatives polítiques i culturals. En els foscos anys de la postguerra, dos joves cinèfils, Miquel Ginestà i Josep Torroella, prenen l’herència de la generació anterior i organitzen el 1947 una sessió a la sala Apolo amb la projecció de “Fin de jornada” i la conferència “Por el camino de Ortega”, a càrrec del crític Ángel Zúñiga.

 

Poc després d’aquesta experiència, contacten amb Joan Rota, que tenia un projector de 35 mm que s’havia fet ell mateix i que havia batejat com a “Zafiro Azul”; vivia al carrer Barreres i s’havia muntat una petita sala de projeccions al seu pis, on es visionaven documentals del consolat britànic, films de cinema vienès… De tant en tant, alguns d’aquests títols també es passaven al Cercle Artístic o a la sala dels Carlins. Alguna vegada, els Padró, la família responsable de les sales comercials de la ciutat, els hi havia cedit l’Olimpia i l’Apolo.

La primera sessió organitzada amb el nom de Cineclub per una colla d’entusiastes del cel·luloide, suposa, doncs, la consolidació d’un projecte cinèfil que feia anys que ja s’havia engegat a la ciutat.

Emili Vilanova evoca aquesta època en l’article “Prolegòmens de Cineclub Manresa”, publicat el 23 d’abril de 1987, on subratlla: “Nosaltres crèiem que el cinema valia la pena. Volíem tenir opinió pròpia dels valors que contenia allò que les pantalles projectaven i que la majoria de la gent assimilava amb certa inconsciència.”

L’any en què apareix Cineclub, als Estats Units un pastor baptista anomenat Martin Luther King s’adhereix a la campanya cívica engegada a Montgomery per lluitar contra la discriminació racial als autobusos. D’altra banda, l’Estat espanyol és admès de ple dret a les Nacions Unides; nomes fa tres anys que ha finalitzat el racionament.

Entre el 14 i el 19 de maig es realitzen les Converses de Salamanca, que suposen una alenada d’aire fresc al cinema espanyol. James Dean mor a la carretera i es converteix en un mite. El seu descobridor, Elia Kazan, guanya l’Oscar amb un llargmetratge tan llegendari com controvertit, “La ley del silencio”, que esdevindria els anys següents un dels títols estrella dels cinefòrums catalans. Charles Laughton debuta com a realitzador amb una obra mestra, “La noche del cazador”. La influència neorealista es detecta en el cinema nord-americà en un dels èxits més sorprenents de l’any, “Marty”, de Delbert Mann, amb Ernest Borgnine i Betsy Blair, que guanya la Palma d’Or de Canes. A Venècia, un altre dels grans festivals, guanya el Lleó d’Or una de les obres fonamentals de la història del cinema, “Ordet”, de Carl Dreyer. Juan Antonio Bardem, una de les figures indiscutibles del cineclubisme, es consagra internacionalment amb “Muerte de un ciclista”, que obté el premi de la critica a Canes; un film que, malgrat els inevitables canvis forçats per la censura, dóna una visió inusualment critica de la realitat social i moral de l’Espanya franquista.

Satyajit Ray, un cineasta hindú, s’estrena amb la poètica “Pathe Panchali”, una de les joies indiscutibles del cinema dels anys cinquanta. Max Ophüls roda una obra total d’una bellesa i una intel·ligència aclaparadora, “Lola Montes”, que és incompresa en el seu moment. El cinema italià gaudeix d’una efervescència creativa i ofereix obres tan notables —i influents— en el cinema de la seva època com “Il bidone” (“Almas sin conciencia”), de Federico Fellini; “Las amigas”, de Michelangelo Antonioni, i “El ferroviario”, de Pietro Germi. I el cinema japonès ofereix dues perles que traspuen un lirisme enlluernant: “Nubes flotantes”, de Mikio Naruse, i “La emperatriz Yang Kwei Fei”, que mai es van estrenar a l’Estat espanyol.

El 1956, Ingmar Bergman es consagra amb “El séptimo sello”, un títol que fa forrolla en els cineclubs. Brigitte Bardot esdevé un mite eròtic amb “Y Dios creó la mujer”, de Roger Vadim. Robert Bresson —un dels pilars de la modernitat— roda una de les seves obres mestres, “Un condenado a muerte se ha escapado”. Albert Lamorisse impressiona amb un migmetratge sense diàlegs, “El globo rojo”. I Douglas Sirk ens regala un dels melodrames més bells, intensos i desesperats de la història del cinema: “Escrito sobre el viento”.

Cineclub Manresa reapareix públicament el gener de 1956, quan programa, juntament amb el Cercle Artístic, una seguit de actes amb el lema “Festival del cine mejor” per commemorar la festa de sant Joan Bosco, el patró de la cinematografia. S’hi ofereix una selecció de documentals artístics, formada en bona part per curtmetratges italians, entre els quals excel·leixen títols com “Le maschere e la vita” (Carlo Castelli) —que analitza l’obra de creadors com Dalí i Picasso, entre d’altres— i “Il demoniaco nell’arte” (Luciano Emmer i Enrico Gras). El diari “Manresa” saluda, el 28 de gener, aquesta iniciativa de la manera següent:

“Es notable la afición cinematográfica que anida en nuestra ciudad. Faltan todavía algunos días para celebrarse la festividad de S. Juan Bosco, patrón de la cinematografía y son ya varios los actos que llevamos celebrados. El Cine-Club Manresa, la Sección de Cinema Amateur del Ateneo Cultural Manresano, las CC. MM., tienen preparados actos de indudable interés que dice mucho a favor de nuestra ciudad y el ansia de superación hacia una mejor sensibilidad, hacia un cine mejor, más humano, más responsable de la misión que han de cumplir en la historia. Que san Juan Bosco bendiga los sinsabores y sacrificios que organizadores de los diversos festejos habrán tenido que superar y que después cuando se diga «mejor cine» sea de veras «un cine mejor», como diría Zavattini.”

L’endemà d’aquesta publicació s’ofereix, a la Casa de Cultura de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, la conferencia “No estamos conformes con el cine actual”, a càrrec de Carlos Fisas, del Instituto de Estudios Hispánicos.

Cineclub torna el maig del mateix any amb una sessió, realitzada al cinema Avenida, anomenada “Italia en color”, que projecta documentals com “Recuerdo de Italia” i “Siracusa, ciudad de Dionisio”, entre altres. El diari local aprofita l’avinentesa per reconèixer amb vehemència la tasca de l’entitat manresana. El 8 de maig, Masanés escriu l’article “El Cine es vida. Tenemos ya un Cine-club”, en què n’elogia les activitats i en defineix les línies bàsiques d’acció: ”Su objetivo primordial, inmediato casi, es «descubrir» una serie de films presentados ya al público sin pena ni gloria, producciones que pasaron como una de tantas y que merecen un recuerdo. Cintas que han significado un paso firme hacia una superación, películas que han marcado una nueva tendencia, han afrontado valientemente un tema audaz, han apuntado un problema y a veces han brindado una solución… No cabe duda que estas películas han sido visionadas por el publico y tan sólo para una minoria han representado algo más que una película de relleno de cualquier tarde dominguera. Un comentario a cargo de autorizadas personalidades dentro del mundillo cinematográfico precediendo la proyección acabará por despertar un interés justificado hacia el buen cine, el cine pensado, el cine que se aparta de toda producción prefabricada, con inquietudes más elevadas que las cortadas de un mismo patrón. Se dan conferencias sobre arte abstracto y se celebran sobre temas musicales con ilustraciones a propósito; el cine como arte completísimo necesita que se le comprenda como tal y no puede estar en inferioridad de condiciones en relación con las demás actividades culturales que en Manresa se están llevando a cabo. Estamos acostumbrados a sentir un poco de envidia al enterarnos de las actividades de muchos otros Cine-Club de diversas ciudades españolas entre las cuales Manresa debería figurar por méritos propios. Estamos seguros de que se apoyará con entusiasmo la empresa del Cine-Club, y que satisfará a cuantos les presten su colaboración.”

El juliol, Cineclub presenta, a la sala d’actes del Conservatori Municipal de Música, una sessió de cinema esportiu, que forma part dels actes de l’anomenada III Semana Deportiva, amb el patrocini de la Ponència de Cultura de l’Ajuntament.

L’agost ofereix, al Kursaal, incidint en la mateixa línia documental, una sessió que té un gran èxit de públic, ”El cine y la montaña”, amb la projecció de dos curts francesos —“Autour d’un film de montagne” i “La Croisière sauvage”— i el llargmetratge “La conquista del Monte Everest”.

El mateix mes, “Manresa” fa un balanç de la temporada cinematogràfica i dedica unes ratlles a l’aportació significativa de Cineclub: ”El punto final va a ser dedicado al flamante Cine-Club Manresa, esta —llamésmola entidad— en embrión todavía y ya sabido de las mieles del triunfo. Dos sesiones públicas dedicadas al cine no comercial que han constituído dos grandes éxitos, lo que hace suponer que en breve tendremos ocasión de registrar nuevas sesiones y se habrá llenado un hueco que los auténticos aficionados al cine-arte venían echando de menos.” (M.)

Després d’un any de tempteig, Cineclub enceta, l’octubre de 1956, una temporada que, després d’una primera etapa dedicada majoritàriament a projectar documentals eminentment artístics, amplia la seva oferta i pretén donar un salt de qualitat amb una programació mensual, anomenada ”Films inolvidables”, que cerca l’oportuna recuperació de pel·lícules de contrastat prestigi. En la primera sessió, al teatre Kursaal, el plat fort és la projecció de “Milagro en Milán”, una de les obres cabdals de Vittorio De Sica i del neorealisme, un moviment amb una enorme influència en els anys cinquanta. El diari local valora molt positivament aquest nou pas: ”Cineclub emprende una gran obra educadora y difusora que merece los más encomiásticos comentarios, de los entendidos y de los que no lo son. Porque su obra no tiene otro móvil que la cultura en el más amplio sentido.” (E.V.)

L’entitat no oblida la recuperació, però, de documentals artístics i organitza, el novembre i el desembre, a la sala d’actes del Grupo Escolar Generalísimo Franco —l’actual escola Renaixença—, una sèrie de projeccions de curts, on es van presentar treballs de cineastes avantguardistes com el belga Henri Storck i l’escocès Norman McLaren —un dels pilars del gènere d’animació—, que esdevindrà un dels autors més sovintejats al Cineclub Manresa en la seva primera etapa.

El 24 de gener de 1957 a la sala d’actes de les Congregacions Marianes es fa la que es considera la primera sessió de la programació estable de Cineclub i es projecta la pel·lícula italaina “Mañana será tarde” de Leonide Moguy.

El 1957, Ingmar Bergman enlluerna amb una de les seves primeres obres majors, “Fresas salvajes”. “Doce hombres sin piedad”, l’”opera prima” de Sidney Lumet, es converteix en una de les sensacions de l’any. Stanley Kubrick signa un dels al·legats antimilitaristes més contundents de la història del cinema, “Senderos de gloria”, que és prohibit per la censura. Akira Kurosawa filma una de les millors adaptacions cinematogràfiques de Shakespeare, “Trono de sangre”.

El 1958, Luis Buñuel triomfa a Canes amb un dels seus treballs més madurs i incisius, “Nazarín”. Orson Welles torna a Hollywood amb la magistral “Sed de mal”. Alfred Hitchcock ens fascina amb una de les seves obres mestres, “Vertigo”. La commovedora “Cuando pasan las cigüeñas”, de Mikhail Kalatozov, indica un efímer aperturisme del cinema soviètic. “Mi tío” s’imposa com una de pedres angulars de la filmografia de Jacques Tati. El tàndem Marco Ferreri – Rafael Azcona dissecciona àcidament l’Espanya franquista a “El pisito”.

El 1959, la “Nouvelle Vague” (nova onada) francesa revoluciona el panorama mundial amb tres obres fonamentals: “À bout de souffle” (Godard) —l’explosió de la modernitat—, “Los cuatrocientos golpes” (Truffaut) i “Hiroshima mon amour” (Resnais). Robert Bresson filma una peça enigmàtica i hipnòtica, “Pickpocket”, que exercirà una poderosa influència en les noves generacions de cineastes.

Autor: Jordi Bordas
Documentació: Joan Basullas, Conxita Parcerisas
Revisió text: Sílvia Berengueras