El 1968 marca un punt d’inflexió en l’evolució de Cineclub Manresa. La incorporació a la Federació Nacional li comporta uns canvis notoris en el funcionament intern i en la programació. A partir d’aquest moment, només els socis podran assistir a les projeccions. L’entitat dóna un salt de qualitat enorme i s’adapta convenientment als nous temps. Cineclub tindrà accés, així, a un seguit de pel·lícules en versió original amb subtítols que són importades temporalment per la Federació Nacional i que només es poden exhibir en el circuit —irremeiablement restringit— dels cineclubs. És un gueto cultural, intencionadament delimitat pel règim per evitar que arribin al gran públic certes influències “pernicioses”—com els llargmetratges rodats en els països de l’anomenat bloc soviètic—, però alhora possibilita que el cinèfil frueixi d’uns plats summament apetibles. Aquesta nova conjuntura també permet que Cineclub Manresa projecti films que pertanyin al fons de la Filmoteca Nacional.
L’any s’inicia precisament amb dues sessions —12 i 19 de gener— que presenten llargmetratges cedits per la Federació Nacional: “Pedro el negro” (1964) —també conegut com “L’as de pique”—, de Milos Forman, i “Diamantes de la noche” (id.), de Jan Nemec. Són dues obres molt emblemàtiques del nou cinema txec, que suposà als anys seixanta una alenada d’aire fresc amb creacions plenes d’energia creativa, mordacitat analítica i esperit crític que tingueren un ostensible impacte internacional. Dissortadament, la invasió de l’exèrcit del Pacte de Varsòvia, que es consuma l’agost de 1968, frustra el somni de la Primavera de Praga i d’un corrent cinematogràfic que respirava, directament o indirectament, l’esperit inconformista de l’època. El retrocés polític comporta que alguns noms insignes d’aquesta generació daurada de realitzadors txecs s’exiliïn —com Forman, que triomfarà clamorosament a Hollywood a la dècada següent, o Ivan Passer—, i que els que decideixen restar en el seu país —com Vera Chytilova o Jiri Menzel— hagin d’adaptar-se a la fèrria censura que dicta el nou ordre polític.
Amb aquest cicle dedicat a una de les cinematografies més valuoses dels anys seixanta, Cineclub Manresa aconsegueix que l’afeccionat més inquiet conegui per fi alguns dels moviments més decisius de l’època. Joan Reig s’encarregà de presentar i dirigir els col·loquis d’aquestes innovadores sessions.
D’altra banda, Cineclub segueix col·laborant amb la secció de cinema amateur de l’Ateneu Cultural, i presenta en el local d’aquesta entitat, també al gener, una sessió de documentals holandesos, com “Deténgase el mar”, de George Sluizer, i “Faja Lobi”, de Herman van der Horst. Un acte que forma part de la jornada per commemorar, un any més, la festa de sant Joan Bosco.
L’entitat segueix “recomanant”, per altra banda, les sessions de “cinema d’assaig” que es programen al Conservatori. La primera de l’any és “Romeo y Julieta” (1966), una film ballet dirigit per Paul Czinner i protagonitzat pel gran Rudolf Nureyev; Marià Fontrodona la va presentar.
-
- Marià Fontrodona, advocat
Al febrer, Cineclub projecta un clàssic indiscutible del cinema de gàngsters, “Scarface” (1932). La projecció de l’obra mestra de Howard Hawks representa la primera sessió que es beneficia de la incipient col·laboració amb la Filmoteca Nacional.
El mateix mes, l’entitat mostra novament la voluntat d’apropar-se al cinema més actual i trencador i dedica una sessió a una de les cinematografies americanes més emergents, la cubana, amb la projecció de dos films: “Ciclón” (1963), de Santiago Álvarez —un dels mestres del gènere documental— i “Cumbite” (1964), un dels primers treballs de Tomás Gutiérrez Alea, el notable autor d’obres com “Memorias del subdesarrollo” (1968) i “Fresa y chocolate” (1993).
Es dóna el fet, políticament significatiu, que són dues creacions de dos realitzadors molt compromesos ideològicament amb els postulats comunistes —i, per tant, enemics del regim franquista. El mateix cònsol general de Cuba a Barcelona ve a Manresa a presentar l’acte.
Amb motiu de la festa de la Llum, es programa a la sala d’actes de la Caixa d’Estalvis de Manresa una estimulant sessió recomanada per Cineclub i dedicada al cinema independent barceloní, amb la projecció de tres curts rodats el 1966: “52 domingos”, de Llorenç Soler —un dels documentalistes catalans més interessants, combatius i alternatius—, “Ditirambo, vela por nosotros” i “El horrible ser nunca visto”, els primers treballs de Gonzalo Suárez. Dissortadament, l’acte es va suspendre perquè l’escriptor i cineasta asturià, un dels més creatius i revulsius del panorama estatal d’aquella època —amb títols com “Ditirambo” (1967) i “Aoom (1970)”—, a última hora no va poder venir a Manresa.
Al febrer prossegueix l’entesa entre la secció de cinema amateur de l’Ateneu Cultural Manresa, i es torna a programar una sessió de documentals dedicats a cintes nord-americanes: “California”, “La historia de Rafer Johnson”, “Arquitectura USA” i “Panegírico a las 5:02”.
El març s’inicia amb una sessió molt especial: la presentació de “Roma, ciudad abierta” (1945) en versió original sense subtítols, una de les obres mestres del neorealisme de Roberto Rossellini, un dels pares del cinema modern. Una joia fonamental llavors encara inèdita comercialment. La sessió es complementa amb dos curts —“Serenal” (1959) i “Líneas horizontales” (1961)— dirigits per un altre geni, Norman McLaren. La presentació i el col·loqui van a càrrec de Claudi Montanyà, un membre de Cineclub que acabarà per escriure en revistes com “Fotogramas” i “Dirigido por”.
El mateix mes es produeix a Manresa un altre esdeveniment cinematogràfic: José Maria Nunes, un dels franctiradors més atractius, radicals, maleïts i irreductibles del cinema català, ve a la capital del Bages per presentar la seva nova pel·lícula, “Biotaxia”, que protagonitza Núria Espert. La seva creació anterior, “Noche de vino tinto” (1966), fou una de les poques propostes vàlides de la sobrevalorada Escola de Barcelona.
El film es projecta al Conservatori, dins de la programació de cinema d’assaig recomanat per Cineclub, i constitueix una llaminera preestrena abans d’exhibir-se a la Setmana de Cinema Espanyol de Molins de Rei i a la sala Maryland, de Barcelona.
El catedràtic Vicenç Cirac presenta “Electra” (1961), de Michael Cacoyannis, una adaptació de la coneguda tragèdia grega. Irene Papas és la protagonista d’una obra molt valorada en el moment de la seva estrena, però posteriorment devaluada.
El llistó torna a pujar amb la sessió següent, presentada per Josep Dalmau: “El Evangelio según Mateo” (1964), una de les pedres angulars de l’obra cinematogràfica del visionari, genial i polivalent —assagista, poeta, novel·lista, dramaturg, realitzador— Pier Paolo Pasolini. El film va fer forrolla en el seu moment perquè interpretava la figura de Jesucrist de manera humana i dessacralitzada, però absolutament respectuosa, fet que motivà intensos i contradictoris debats, entre l’adhesió i el rebuig, en els circuits cristians.
El març es clou amb una altra sessió històrica amb cintes procedents del fons de la Filmoteca Nacional. Els cinèfils locals tenen l’oportunitat de gaudir, en una mateixa nit, de dues obres mestres indispensables que han deixat una empremta profunda: “El gabinete del Dr. Caligari” (1919), de Robert Wiene, i “Ladrón de bicicletas” (1948), de Vittorio De Sica. La primera, una de les fites de l’etapa muda, suposa una de les manifestacions cinematogràfiques més aclaparadores de l’expressionisme alemany. La segona esdevé una de les peces bàsiques del neorealisme i un dels punts culminants de la simbiosi artística entre el guionista Cesare Zavattini —un dels principals ideòlegs del moviment italià—, i De Sica. Claudi Montañá i Josep Arpa s’encarreguen de la presentació i del col·loqui.
Joan Enric Lahosa, vocal de zona de la Federació Nacional de Cineclubs, introdueix, a l’abril, una nova sessió de cinema d’assaig que compta amb la col·laboració de Cineclub Manresa: “Fahrenheit 457” (1967), la discutida però brillant adaptació de la novel·la homònima de Ray Bradbury que constitueix la primera aventura internacional de François Truffaut, un dels noms capdavanters de la “Nouvelle Vague”.
El mateix mes, el cinema txecoslovac torna a Manresa. Josep Oliveras, del grup Art Viu, comenta “El acusado” (1964), codirigida per Jan Kadar i Elmar Klos. Una altra mostra de cinema social inusual en les pantalles d’aquell moment.
A l’abril, una altra cinematografia de l’Est arriba a Cineclub. Els afeccionats tenen l’oportunitat de descobrir una de les figures més personals i iconoclastes del panorama iugoslau: Dusan Makavejev. Es projecta “El hombre no es un pájaro” (1965), l’”opera prima” d’un autor inventiu i heterodox que rodarà posteriorment perles àcrates i excitants com “Los misterios del organismo” (1971) i “Sweet Movie” (1973). Ernest Maruny i Claudi Montanyà s’encarreguen de la presentació i del col·loqui.
El maig aplega, sota la premissa ”Etapes d’un cinema dialèctic”, la virulenta “¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú” (1963), de Stanley Kubrick, i “La edad de las ilusiones” (1965), l’”opera prima” d’István Szabó, un realitzador hongarès que esdevindria molts anys —amb l’Oscar per “Mephisto” (1981)— l’autor més internacional i reconegut del seu país. Joan Giner, crític de “Serra d’Or”, presenta el film del geni nord-americà, mentre que Josep Castaños s’encarrega de la segona sessió. Les projeccions es complementen amb les pràctiques d’estudiant de dos autors significatius de l’anomenat Nou Cinema Espanyol: “La tarde de domingo” (Carlos Saura) i “El viejecito” (Manuel Summers).
Després de recuperar una popular opereta vienesa, “Mascarada” (1934), dirigida per Willi Forst, arriba un altre moment àlgid d’una temporada especialment memorable: una sessió de Filmoteca Nacional que aplega, ni més ni menys, que tres joies imprescindibles: “La pasión de Juana de Arco” (1928), la primera obra mestra del genial Carl Theodor Dreyer i una de les expressions sublims i culminants de l’etapa muda; “Un chien andalou” (1928), una manifestació fílmica prodigiosa del moviment surrealista, signada per Luis Buñuel i Salvador Dalí, i “Las Hurdes / Tierra sin pan” (1932), un documental ferotge del mestre de Calanda que fou prohibit per les autoritats de la Segona República. Lluis Espinal, director del Cineclub Mirador, de Barcelona, s’encarrega de la presentació.
Un altra cineasta essencial, Jean Renoir —un dels pares inqüestionables de la modernitat cinematogràfica—, és vindicat convenientment en una sessió que organitzen, amb motiu del II Saló de Maig, l’Ateneu Cultural Manresa, el Cercle Artístic i Cineclub Manresa. Es projecten dues de les obres cabdals de Renoir dels anys trenta: la lirica “Une partie de campagne” (1936) i la humanista “La gran ilusión”(1937). Les mateixes entitats programen una altra sessió, que ofereix dos curts belgues —“Visite a Picasso” i “De Renoir a Picasso”— i el llargmetratge “Mujeres soñadas” (1952), de René Clair, un dels realitzadors més sobrevalorats de la història del cinema.
El crític de Ràdio Nacional d’Espanya Jordi Torras presenta al teatre Conservatori una altra sessió especial recomanada per Cineclub: “Juguetes rotos” (1966), un documental impecable que constitueix la millor realització d’un autor que va tenir uns inicis prometedors —“Del rosa al amarillo” (1963)—, però que després es va diluir en una trajectòria farcida de banalitats impresentables.
Al juny, continua la recuperació de vells clàssics del cinema europeu molt difícils de veure: “Amoríos” (1932), la primera obra important de Max Ophüls, un mestre imprescindible que configura atmosferes romàntiques amb un barroquisme aclaparador i una sensibilitat enlluernant. Marià Fontrodona presenta la sessió.
El curs 1968-69 finalitza el 21 de juny de forma immillorable: una nova sessió de Filmoteca Nacional que recupera dues perles cinèfiles més: “Tormenta sobre México” és un muntatge fet a partir del material que va filmar Serguei M. Eisenstein per al seu frustrat projecte americà “¡Qué Viva México!” (1930-31), una obra incompleta però que destil·la la bellesa lírica i l’èpica vibrant d’un mestre únic. La darrera nit d’una temporada especialment memorable es completa amb una de les obres mestres més singulars, transcendents i inaprehensibles del cinema modern: “Ordet” (1955), del gran Carl Theodor Dreyer. Una reflexió impressionant, profunda i commovedora sobre la intolerància, la fe i l’amor, proveïda d’una càrrega mística suficientment oberta per fascinar als no creients i que conté una seqüència final —la “resurrecció” d’Inger— antològica i inigualable.
El 4 de juliol surt publicat al diari “Manresa” un llarg article de Claudi Montañà, que havia presentat diferents col·loquis, en què fa balanç de la temporada de Cineclub, probablement la millor —si ens referim a la qualitat de la programació— des de la seva fundació. L’obertura de les sales d’art i assaig, el 1967, havia provocat una seriosa davallada del cineclubisme barceloní, però aquesta crisi no havia arribat a la capital de Bages, on no hi havia tal competència cinèfila perquè encara no hi havia cap cinema especialitzat en aquesta categoria. Montañà comenta, en aquest sentit, que malgrat la greu crisi de públic —i consegüentment, econòmica— que passen la quasi totalitat de cineclubs de Barcelona, Cineclub Manresa es mostra en ple auge: “El públic manresà, que ja en els darrers anys havia assistit en gran nombre a les sessions de cinefòrum, ha respost magníficament aquesta temporada a la nova directriu empresa pel cineclub local, que s’ha incorporat a la Federació Nacional de Cineclubs. I, encara que no coneguem detalls de la seva situació econòmica, la suposem pròspera, d’acord amb l’important nombre de socis que ha assolit.”
El crític manresà segueix afirmant que “Cineclub Manresa no només està en una situació de privilegi, sinó que la seva funció consisteix precisament a compensar en la mesura del possible la situació deficitària que, cinematogràficament parlant, viu la nostra ciutat. Cosa que, en la pràctica, es traduiria a parer nostre en un seguit de pautes: augmentar al màxim les sessions; oferir cicles coherents amb obres ben representatives; proporcionar al públic àmplia informació de les obres, autors, escoles i moviments cinematogràfics; iniciar els nens i adolescents en el cine-cultura mitjançant «fòrums» infantils i juvenils, etc.”
La reflexió de Montañà, que traspua un clima efervescent i esperançat, es clou, òbviament, amb un missatge optimista: ”Treball ardu i responsabilitat molt seriosa, la que s’han posat a l’esquena aquests homes de Cineclub Manresa. Però la tasca realitzada en els deu anys que porten al davant del cineclub —i que han culminat amb la notable temporada recentment clausurada— els fa dipositaris de la nostra confiança. Tot i que cal no oblidar que el cineclub no els constitueixen només ells, sinó tots nosaltres, els manresans que creiem en el lema «Un cinema millor per un món millor».”
Amb els millors auguris comença, doncs, l’11 d’octubre, la nova temporada 1968-69. En un article publicat al diari local el 17 de setembre, es fa un avanç de la programació, que vol combinar, com el curs passat, el cinema més innovador del moment amb la revisió i el descobriment dels clàssics.
Abans de l’estrena oficial, Cineclub Manresa col·labora amb el grup Art Viu en la programació, al setembre, de dues sessions al local del Cercle Artístic: s’ofereixen films que recullen espectacles de Marcel Marceau, el gran mim francès, i una selecció de treballs del visionari i magistral Norman McLaren, prou conegut pels cinèfils manresans.
El curs es presenta amb una sessió dedicada al cinema suec. Es projecta el documental “Els clàssics del cinema suec”, que conté fragments dels seus films més significatius, i “El camino del cielo” (1942), una obra al·legòrica realitzada per Alf Sjöberg, un dels mestres del panorama escandinau. El gran Ingmar Bergman havia col·laborat com a guionista amb aquest director diversos cops. Actualment força oblidat, havia excel·lit amb brillants i reputades adaptacions del dramaturg Strindberg: “Señorita Julia” (1951) i “El padre” (1969).
La sessió següent, centrada en l’intimisme en el cinema, presenta “Crónica familiar” (1962), una de les grans obres d’un dels millors directors italians dels anys seixanta, Valerio Zurlini. El film, que presenta Josep Arpa, és una sensible i perspicaç adaptació de la novel·la autobiogràfica de Vasco Pratolini.
La cinematografia txecoslovaca torna a Manresa de la mà d’un dels joves autors mes valuosos, Ivan Passer. Se n’ofereix l’elogiada “opera prima” “Iluminación íntima” (1965), una visió poètica de la realitat. En la seva etapa nord-americana, aquest director no va obtenir el reconeixement oficial que va gaudir el seu company Milos Forman, però va rodar, lluny de Hollywood, obres tan notables com “Born to win” (1971) i “El último recurso” (1975). Josep Arpa torna a dirigir el col·loqui.
La nova sessió especial del Conservatori, recomanada per Cineclub, projecta una de les obres fonamentals del cinema modern: “Pierrot el loco” (1965), de Godard. El crític barceloní Joan Enric Lahosa presenta aquest poema romàntic i nihilista, que destil·la la inventiva visionària, transgressora i única d’un dels genis més influents de la història del cinema.
El 12 de novembre surt publicat en el diari local una nota de Cineclub Manresa, ”Per un cinema infantil”, en què l’entitat fa una crida per cercar persones interessades a crear un equip dedicat a l’estudi i difusió del cinema entre els infants.
Al novembre hi ha dues projeccions, presentades per Conxa Comas —membre d’Art Viu—, que recuperen dues mostres importants de la llegendària “Nouvelle Vague” francesa. “El bello Sergio” (1958) és el debut del mordaç i entremaliat Claude Chabrol, mentre que “Cléo de 5 a 7” (1961), un retrat femení summament agut i sensible, consagra internacionalment Agnes Varda.
La revisió del cinema gal més jove i innovador s’arrodoneix, coherentment, amb un homenatge a Jean Vigo, un dels pares espirituals de la “Nouvelle Vague” i del cinema modern. A Manresa es poden veure les mítiques “Zéro de conduite” (1933) i “L’Atalante” (1934), dues joies maleïdes i cabdals, imbuïdes d’un lirisme arravatador i d’un esperit llibertari que exerciran una influència decisiva. Lluís Solernou dirigeix el col·loqui.
D’altra banda, Cineclub segueix col·laborant en els actes que organitza el Cercle Artístic amb motiu del XVI Saló de Tardor. Ambdues entitats organitzen, al novembre i al desembre, a la sala d’actes de la Caixa d’Estalvis, la projecció de documentals sobre pintors alemanys i francesos.
El 6 de desembre es produeix un esdeveniment cinèfil. A l’Apolo, que ha esdevingut sala d’art i assaig, s’enceta un cicle de sessions extraordinàries de preestrenes obertes al públic que pretenen aplegar cineastes i crítics. En el primer programa s’ofereixen dues primeres obres: “No compteu amb els dits” (1967), de Pere Portabella —que assisteix a l’acte—, i “Lola” (1960), de Jacques Demy. El debut del polifacètic autor català suposa una estimulant proposta d’un cinema lliure i heterodox que respira l’esperit pop i avantguardista de l’època. D’altra banda, l’estrena fílmica del creador francès constitueix una crònica màgica i romàntica, especialment recordada per la lluminosa composició d’Anouk Aimée. Els crítics barcelonins Antoni Kirchner, de “Destino”, i Pere Ignasi Fages, de “Nuestro Cine”, hi assisteixen. També hi són convidats els directius de Cineclub Manresa i d’altres cineclubs de Catalunya: Berga, Vic, Sabadell, Sant Fruitós, Navarcles, Sallent…
Diari MANRESA. 2/12/68
Les darreres projeccions de Cineclub de 1968 ens apropen a dos clàssics del cinema nord-americà: “La fiera de mi niña” (1938), de Howard Hawks, i “El abanico de lady Windermere” (1925), d’Ernst Lubitsch. La primera —presentada per Ignasi Corredor Tatjé— és una de les obres mestres de la comèdia sonora, i la segona —un dels títols importants de l’etapa muda del mestre austríac— és una prodigiosa adaptació de la peça teatral homònima d’Oscar Wilde.
Autor: Jordi Bordas
Documentació: Joan Basullas, Conxita Parcerisas
Revisió text: Sílvia Berengueras