Jordi Sardans i Farràs és llicenciat en Història i Ciències de la Comunicació. Coordinador de la revista El Pou de la Gallina. Treballa a Correus. Va formar part de la Junta de Cineclub des del 1972 fins al 1990, aproximadament.
Com va conèixer l’entitat?
A través de Cine-Fòrum que realitzàvem a l’institut Lluís de Peguera, amb els companys Albert Macià i Xavier Laborda.
Per què va entrar-hi i com?
Tots tres vam entrar-hi plegats, quan alguns membres de la Junta van conèixer el nostre interès pel cinema.
Quina època era?
L’any 1972. Concretament el curs 1972-1973.
Quins records en té?
Molt agradables. Es veia bon cinema i la relació amb la gent era bona.
Quins eren els seus companys? Amb qui va coincidir?
En tots aquests anys vaig coincidir amb molts i és gairebé impossible poder recordar-los tots. Però sí que em recordo dels més grans: Joan Rebolleda i Miquel Ginestà. Així com Lluís Calderer, Jordi Marsal, Josep M. Lliró, Corredor… Més tard hi va entrar gent com en Ramon Prat, que hi feia tasques de secretari. Encara més tard, l’Enric Roca i en Joan Torradeflot, que en va ser l’ànima durant uns cinc anys. I més tard, hi recordo en Jordi Bordas, entre d’altres de més jovenets.
Quina vinculació tenia amb l’entitat? Quina feina hi feia?
Era membre de la junta. Hi havia fet de tot, des d’ensobrar fins a participar en la decisió dels cicles de pel·lícules que volíem projectar.
Quan temps hi va estar?
Gairebé vint anys.
Per què ho va deixar?
Per què vaig passar a coordinar d’altres activitats.
Hi va seguir en contacte després?
Poc. Alguns dissabtes al vespre o diumenges a la tarda encara hi anava a veure alguna pel·lícula.
L’ENTITAT
Com funcionava l’entitat aleshores?
Assambleàriament. Entre tots els membres de la junta decidíem les activitats que calia desenvolupar.
Quina funció social tenia?
Durant els anys de la dictadura, fonamentalment servia per agafar consciència de la situació política que patíem i afavorir, dins les nostres possibilitats, l’arribada de la democràcia. Després, feia una funció social que servia per debatre qualsevol tema d’interès i mitjançant els col·loquis que s’esdevenien al final de les projeccions, tots els assistents podien expressar lliurement les seves més diverses opinions. Era, doncs, una eina clarament democràtica.
Quines dificultats tenien o amb quines es van trobar?
Fonamentalment de dos tipus. D’una banda, havíem de suportar sovint la presència de la brigada politicosocial de la policia, que sovint espiava les nostres activitats i el que deia la gent als col·loquis, per mitjà de l’inefable Paco, que avui exerceix, sense ser-ho, de Comissari de Policia a Manresa. I, de l’altra, recordo que sovint era difícil quadrar els pressupostos.
Quina resposta donava la gent?
Molt bona. Havia vist la sala plena de gent moltes vegades.
Com s’assabentava la gent del que feia l’entitat i de la seva programació? Quins canals de comunicació tenien?
Els socis rebien comunicació per carta de la programació mensual. A la Gazeta de Manresa primer i a Regió7 després sempre apareixia informació sobre els films programats.
Quina relació tenia l’entitat amb d’altres entitats?
Formàvem part de la Coordinadora d’Entitats, de la qual jo n’era el representant. I, puntualment, ens adheríem a actes de caràcter democràtic, cívic, cultural o social.
Quina relació tenia amb d’altres cineclubs?
Depèn de les èpoques. Recordo que al començament assistíem sovint a assemblees conjuntes dels cineclubs de Catalunya.
Expliqui’ns alguna anècdota interessant
En la celebració de les 12 hores de Cinema de Terror, crec que un any en què vam passar “Viernes 13”, en Josep M. Lliró, propietari de Maquinària Lliró i membre de la junta de l’entitat, es va passejar pels laterals de la sala Ciutat (aleshores Loiola) amb una moto-serra. Tot i que ell ara ho nega, va ser impactant!
Expliqui’ns algun problema greu i com el van solucionar
A l’etapa en què jo hi vaig ser no recordo problemes greus que no es poguessin solucionar a base de diàleg.
Van tenir algun convidat important que recordi?
Diversos. En les presentacions d’algunes de les pel·lícules es convidaven persones relacionades amb el cinema, sobretot crítics catalans de cinema. Que recordi segur hi havia vist Pere Portabella, Miquel Porter i Moix, algun director basc, i de Manresa sovint hi havia intervingut el metge Pesarrodona.
Recorda algun gran èxit, de públic, de ressò, etc. ?
Les dotze hores de cinema còmic i de terror a les dues sales (gran i petita) tenien molt públic. Alguns cicles de cinema d’autor ben organitzats, també.
FUNCIONAMENT DE L’ENTITAT
On es reunien?
A les dependències de la Sala Ciutat.
On passaven les pel·lícules?
La majoria a la sala gran de la Sala Loiola o Ciutat i d’altres a la sala petita.
En quin horari?
Els divendres a dos quarts d’onze de la nit a la sala petita; els dissabtes a les deu del vespre a la sala gran; i més tard, els diumenges a les set de la tarda.
Com es finançaven?
Per les quotes dels socis i algunes subvencions. De tant en tant, també hi ajudava la publicitat d’algunes cases comercials.
Quant costava una pel·lícula?
Depenia sobretot de la distribuïdora. Algunes pel·lícules, com les del cinema de l’est, que només es distribuïen dins del circuit de cineclubs, només costaven les despeses d’enviament.
Quant valia l’entrada?
No sempre hi havia hagut entrada. Durant alguna època només es podia entrar amb el carnet de soci. Però, recordo que costava 25 ptes i força temps, 100.
Cada quan feien les sessions?
Dues sessions cada setmana: divendres i dissabte.
Quanta gent venia?
Depenia molt de la pel·lícula, però hi havia bones entrades en general.
Com els arribava la còpia de la pel·lícula?
Mitjançant el tren o un transportista.
Quins criteris tenien per seleccionar-la?
Cicles, cinema d’autor. Seguíem força els criteris de Film Club i Dirigido Por.
Quin material de suport donaven i d’on treien la informació?
A part de les revistes esmentades, la documentació que ens enviava la Federació de Cineclubs i d’altres publicacions. Sovint havíem configurat dossiers sobre directors i sobre diverses temàtiques cinematogràfiques d’elaboració pròpia.
PER ACABAR
Van tenir problemes amb la censura?
Petites coses. Recordo que sovint venia l’actual comissari de la Policia de Manresa (Paco Alguacil), abans de la Policia Secreta, que escoltava i anotava el que deien els conferenciants en el col·loqui posterior a la projecció de la pel·lícula.
Què és això del mite de Perpinyà? Com afectava l’entitat?
No era Perpinyà, sinó una altra població de la Catalunya Nord, Ceret, on es feia un Festival Internacional de Cinema. Durant la Transició, molts catalans hi vam assistir per veure pel·lícules de qualitat, barrejades amb d’altres d’eròtiques.
Quin sentit té avui Cineclub? Quin futur li veu?
Té sentit mentre se sàpiga confegir una programació pròpia i ben elaborada, amb bones pel·lícules. Crec que es poden lligar cicles interessants, es pot recordar el cinema d’autor i és bo criticar i qüestionar bona part del cinema nord-americà imperant, que prima l’espectacularitat a la qualitat. Cineclub tindrà futur si continua programant cinema de qualitat. Com més es diferenciï del cinema comercial, millor.