Àngel Torrent va entrar a la Junta l’any 1987. Es dedicava a la fotografia i venia del cinema amateur. Professionalment treballava en un banc.
Com va conèixer l’entitat?
L’entitat la vaig conèixer quan era bastant jove, per la propaganda que havia vist pel carrer, per amics i llavors vaig començar a venir-hi; ja estava interessat pel cinema i vaig començar a venir a algunes sessions de Cineclub.
Per què va entrar-hi i com?
Vaig entrar com a membre de l’entitat per circumstàncies de gent que coneixia que estava dins de l’entitat ja feia bastants anys i pel fet que era un espectador que anava bastant assíduament a veure les pel·lícules i llavors m’ho van comentar i bé, per circumstàncies d’aquell moment, em va semblar molt interessant i hi vaig entrar.
Quina època era i quins records en té?
Home, va ser una època una mica difícil perquè en aquells moments començava el tema del vídeo i això ho dificultava… i ja no tenia la importància de temps enrere, en què era un espai de llibertat; era un moment una miqueta dificultós.
Quins eren els seus companys, amb qui va coincidir?
En aquells moments hi havia l’Enric Roca, en Ramon Cornet, en Jordi Bordas; en Miquel Ginestà també hi era, però va ser en aquells moments que ho va deixar.
Quina vinculació tenia amb l’entitat, quina feina hi feia?
Per deformació professional, hi feia de tresorer.
Quan temps hi va estar?
Uns quinze anys, fins al 2002.
Per què ho va deixar?
Perquè ja feia molts anys que hi era i estava molt cansat i cremat, sobretot amb l’ajuntament.
L’ENTITAT
Com funcionava l’entitat aleshores?
No diferia gaire d’ara; ens trobàvem, fèiem la programació més o menys entre tots; hi havia qui feia més anys que hi era i tenia més experiència, però les decisions es prenien de mutu acord entre tots els membres de la junta.
Quina funció social tenia?
Com he dit abans, veníem d’una època en què el Cineclub deixava de tenir una funció social, en el sentit d’un lloc, d’un espai de llibertat; estàvem en democràcia, aleshores aquesta funció anava desapareixent i anava convertint-se en un espai de debat cinematogràfic.
Quines dificultats tenien o amb quines es van trobar?
Bàsicament, amb el canvi de situació, la dificultat va ser adaptar-nos a una realitat nova. El fet que era una època en què havia baixat molt l’assistència de la gent al cinema, no solament a Cineclub sinó al cinema en general, a totes les sales, per la presència del vídeo.
Quina resposta hi donava la gent?
Dins de tot, en aquella època hi havia un grup de gent que ens donava suport. Va entrar gent nova, gent amb ganes de veure bon cinema.
Com s’assabentava la gent de les activitats de l’entitat i de la seva programació? Quins canals de comunicació tenien?
Bàsicament hi havia la comunicació amb els socis, amb els tríptics que s’enviaven i també els cartells als carrers i el cartell a la Sala Ciutat. I el comentari de les pel.lícules que sortia al Regió 7 i poca cosa més.
Quina relació tenia l’entitat amb d’altres entitats?
S’anaven fent col·laboracions amb altres entitats. De fet, en tot el temps que jo hi vaig ser …
Quina relació tenia amb d’altres cineclubs?
No gaire forta. Teníem una certa relació amb la Federació Catalana de Cineclubs i algun contacte de tant en tant amb ells.
Expliqui’ns alguna anècdota interessant.
Hi ha una qüestió que a mi personalment em va afectar, perquè tenia moltes ganes de parlar amb aquell senyor. I va ser la visita de Nestor Almendros a Cineclub. Precisament va ser un dia en què jo no vaig poder ser a la sessió. En aquella època jo era un gran admirador seu i em va saber bastant greu no poder saludar-lo.
Expliqui’ns algun problema greu i com el van solucionar.
Potser els problemes greus que recordo més són els dels últims anys, problemes que hem tingut de connexió amb l’ajuntament; hem tingut uns quants anys bastant fotuts en aquest sentit, tant pel que fa a la part més política com a la gent que portava el dia a dia de la Sala Ciutat. Van ser anys de lluita perquè les coses funcionessin; i en comptes d’ajudar-nos, ens hi van posar traves i potser aquesta va ser la causa per què vaig deixar l’entitat, cansat de la situació.
Sempre heu tingut el mateix nivell d’entesa amb l’ajuntament? Es va notar el canvi polític?
Amb Convergència (quan jo vaig entrar ja hi havia Convergència) les coses costaven, però com a mínim la gent que portava el dia a dia de la Sala Ciutat era gent que ja coneixia molt l’entitat, coneixia molt el local, hi havia bona relació i tot i que pel que fa als polítics costava treure’n alguna cosa, de mica en mica i anar insistint, alguna vegada feien alguna cosa. Però amb la jubilació de les persones que havien tingut cura últimament de la Sala Ciutat i l’entrada de gent que no hi havia estat mai, que havien estat en d’altres teatres de Manresa, doncs aquests van deixar la Sala Ciutat com a l’última mona, sense preocupar-se’n; sempre era la sala que quedava en últim lloc, amb molts problemes de personal.
No hi havia un suport polític envers l’ entitat; semblava que donaven suport a les persones que eren a la Sala Ciutat com a funcionaris, i aleshores, és clar, va ser una cosa que a mi, personalment, em va cremar bastant.
Van tenir algun convidat important que recordi?
En Sergi López que en aquells moments encara no era gaire conegut i a qui de broma vam donar un Oscar; l’Eva Santolaria, la Rosa Vergés. Que jo recordi, de l’època en què jo hi vaig ser, potser són les persones més conegudes. La Montserrat Roig va venir a principis dels vuitanta. També com a convidat, però no en sessions directament de Cineclub, sinó en activitats paral·leles i en col·laboració amb d’altres entitats, en Miquel Porter i Moix, que va venir diverses vegades.
Recorda algun gran èxit de públic, de ressò, etc. ?
D’èxit de públic n’hi ha diversos: pel.lícules com Solas, Como agua para chocolate, Los amantes del círculo polar… Aquestes són les que recordo més.
FUNCIONAMENT DE L’ENTITAT
On es reunien?
Ens trobàvem a la Sala Ciutat, no al local actual sinó en un local que hi havia a la planta baixa, al final de la sala. Llavors al costat hi havia l’antiga sala petita, on en algunes èpoques s’havien projectat pel·lícules els divendres (quan jo vaig entrar encara se n’hi feien). Allà hi havia un petit espai molt reduït, en què teníem una taula, encara que les reunions les fèiem realment a la sala petita. A causa d’unes reformes que es van fer a la Sala Ciutat, ja fa uns quants anys, llavors ens van cedir un espai, un despatx, al primer pis, on antigament hi havia el director de la sala.
On passaven les pel·lícules?
En la història del Cineclub, que jo sàpiga, als inicis s’havia projectat al carrer de la Mel, cosa que jo no vaig veure mai. Jo sempre he vist projectar a la Sala Ciutat, tant a la sala petita com a la gran. També és cert, no recordo quin any va ser, que a causa d’unes obres a la Sala Ciutat es va projectar un cicle al teatre, o a la sala polivalent del Conservatori de Música, actualment Sala Mestre Blanch.
En quin horari?
Quan jo vaig entrar, en aquells moments s’estaven fent les sessions els divendres al vespre; les sessions especials, podem dir, de la filmoteca a la sala petita i les sessions normals, els dissabtes al vespre. Veient que l’assistència no era excessivament bona, que hi mancava alguna cosa, es va començar a provar, de mica en mica, de fer algunes sessions els diumenges a la tarda i va semblar que amb aquell canvi, a la gent li agradava una mica més.
Com es finançaven?
Bàsicament igual que ara, dels socis, de les entrades de la gent que assisteix als actes i de la subvenció de l’ajuntament.
Quant costava una pel·lícula?
En aquest moment no tinc les dades exactes del que costava una pel·lícula quan jo vaig entrar, però és probable que llavors fossin unes cinc mil pessetes, quan ara estem parlant de deu vegades més, com a mínim. Hi va haver, sobretot, una època, uns anys, en què es van disparar els preus dels lloguers d’una forma horrorosa. També és cert que els preus de les entrades del cinema en general progressivament van haver-se d’apujar, tant els del cinema comercial com els del Cineclub.
Quant valia una entrada de Cineclub d’aquella època?
L’abonament de temporada devia valer unes 2000 ptes. Fins i tot jo diria que quan vaig entrar era un pèl més barat. L’entrada, unes 100 o 150 ptes.
Cada quan feien sessions?
Les sessions es feien setmanalment dels del mes d’octubre fins a Nadal i des de passat festes fins al maig.
Quanta gent venia?
És molt difícil de precisar ja que tampoc teníem un control com el d’ara. Suposo que estaríem parlant entre 150 i 180 persones de mitjana probablement.
Com els arribava la còpia de la pel·lícula?
Com ara, per recader.
Quins criteris tenien per seleccionar-la?
S’intentava fer cicles, però l’època en què jo vaig entrar era bastant difícil i es programaven pel·lícules mirant el que es feia en aquells moments a Barcelona i que pogués ser interessant i que realment les pel.lícules estiguessin lliures i disponibles per fer a Manresa. Però, amb problemes, perquè de vegades havies contractat una pel·lícula que havia sortit de Barcelona, però sortia algú de València, un cinema comercial, que la volia passar una setmana i tot i tenir-la contractada ens la prenia. Però, vaja, els criteris eren buscar pel·lícules interessants que estiguessin fent a Barcelona i bàsicament hi va haver una època en què pràcticament no fèiem cicles.
Quin material de suport donaven i d’on treien la informació?
En principi, a l’època en què vaig entrar, només es feia el tríptic, que s’enviava als socis i posteriorment sí que es va intentar donar més informació i fer un comentari de la pel·lícula amb els actors, el director, un petit comentari que es treia de revistes, de comentaris que havies llegit o d’altres informacions de cinemes de Barcelona.
PER ACABAR
Van tenir problemes amb la censura?
No, en aquella època ja no n’hi havia.
Què és això del mite de Perpinyà? Com afectava l’entitat?
El mite de Perpinyà quan jo vaig entrar ja estava superat.
Quin sentit té avui Cineclub? Quin futur li veu?
Penso que actualment té el mateix sentit que fa uns anys, o sigui ensenyar un cinema que, normalment, pels circuits comercials no arriba i intentar, a més a més, fer actes complementaris, com per exemple comentaris de pel·lícules i altres activitats. El problema, com sempre, és de costos i de gent que ho vulgui tirar endavant, perquè probablement el cost del material serà més assequible, la transmissió del material més fàcil i hi haurà més possibilitats de passar coses en DVD, en vídeo i facilitarà probablement de tenir una gamma més important de pel·lícules i poder recuperar pel·lícules antigues. I fer un treball molt interessant per aquesta banda.
Com pot afectar el DVD?
No crec que el DVD comporti cap mena de problema. De moment, l’únic que ha fet la gent és canviar la cinta de vídeo pel DVD. O sigui que segueix veient el mateix, però amb un altre suport i amb això no crec que la gent pugui variar excessivament. Sí que és cert que el DVD permet veure pel·lícules subtitulades, cosa que amb el vídeo era molt més difícil. Fins i tot, a la llarga podria ser beneficiós perquè podria ser que algú vegés una pel·lícula amb subtítols i li agradés i encara vingués més sovint a cineclub.
I el fet que els cinemes comercials de Manresa projectin films en versió original?
No crec que ens hagi d’afectar excessivament. Pot afectar pel fet que passi alguna pel·lícula que volgués passar Cineclub Manresa. En tot cas, si la gent es va acostumant a veure pel·lícules en VO és més fàcil que vinguin a Cineclub. Per tant, no crec que hi hagi d’haver gaires dificultats.
A l’època en què va ser a Cineclub Manresa, hi va haver algun tipus de relació amb els cinemes comercials de la família Padró?
A la primera època, amb el pare Padró no hi havia gaire relació. Vam intentar diverses vegades apropar-nos en algun cas per si ens cedia alguna pel·lícula que ell tenia en exclusiva, però no vam aconseguir-ho. Quan va obrir els cinemes Atlàntida hi va haver una mica d’aproximació, suposo, pensant ell (i això m’ho faig jo) que com que tenia moltes sales, en una podria encabir-hi Cineclub Manresa per cobrir un espai. Fins i tot ens va convidar a la inauguració de l’Atlàntida, però quan va veure que les coses li funcionaven quasi no hi va haver més comunicació amb ell. Potser vam trobar-nos una altra vegada i poca cosa més. Posteriorment, quan va començar a cedir protagonisme al seu fill, al Jordi, amb ell sí que va començar a haver-hi una mica més de fluïdesa, més relació; en la celebració del centenari del cinema a Manresa va haver-hi col·laboració amb la sala comercial.
Anar al Cineclub era un acte de progressisme, per entendre’ns, de rebel·lia?
A partir dels anys 70 i abans sí, però a l’any 87 ja començava a no ser així.
Anar a Cineclub era progre o modern? Hi havia gent que hi anava per fer-se veure?
Hi havia una època (llavors jo no era a la junta) en què la gent deia “Què fem? -les colles- anem al Cineclub i després a fer una copa?”. D’alguna manera, era com un acte social; hi havia una mica aquest component d’associació, de progrés. Suposo que sí que hi havia aquest component, a part de l’afecció que pogués tenir cadascú per veure cinema.
Hi havia qui anava al Cineclub a lligar?
Jo al Cineclub no he lligat mai!!!. Més que lligar al Cineclub, a la sortida es feien colles, a part de les colles que hi podia haver d’entrada. Estem parlant que llavors les sessions es feien els dissabtes al vespre. Això permetia, en sortir, d’anar a prendre una copa i a xerrar del cinema i d’altres coses. Era la ruta de la cultureta d’aquella època.