Bartomeu Borràs, veí de la plaça Sant Ignasi, va entrar a Cineclub a finals dels anys 70 quan tenia 19 o 20anys.
Em dic Bartomeu Borràs, i el record del meu pas per Cineclub Manresa, primer com a soci i després com a membre de la Junta, és molt vague; han passat gaire bé 30 anys i com que vaig quedar desvinculat de Manresa ara en fa 20, noms i dates han quedat molt rovellats.
Alguns records són, però, vius o almenys a mi m’ho sembla. La memòria fa males passades i el que explicaré no té perquè ser la veritat absoluta. En tot cas, això és el que m’ha quedat. Demano disculpes per endavant de les probables omissions i errades.
No em recordo de l’any que vaig entrar a la Junta del Cine Club; era la temporada següent d’haver plegat en Josep M. Lliró, o sigui que devia ser l’any 1977 o 78 i jo tenia 19 o 20 anys. Llavors vivia a la Plaça Sant Ignasi i, per tant, tenia el cine Loyola ben a prop. A més, a la colla d’amics que tenia no ens agradaven les discoteques i sovint anàvem els dissabtes a la nit al Cineclub. Vam començar a anar-hi cap a l’any 74 o 75; més tard ens en vam fer socis i poc desprès algú de la Junta va comentar que feia falta gent per ser-ne membres i m’hi vaig apuntar.
Dels noms dels altres membres recordo en Miquel Ginestà, en Joan Rebolleda (tresorer), en Joan Torradeflot, l’Albert Macià (mig retirat ja), en Joan Oliveras (amb qui vam entrar junts, però no venia gaire), l’Enric Roca i més tard en Jordi Bordas i segur que me’n deixo uns quants (dispenseu).
Ens reuníem els dissabtes a la tarda en un petit local al soterrani de l’Hotel Pere III i també en un altre de darrere el Rapte.
Bàsicament les feines que hi feia eren ensobrar, és a dir, posar els programes que enviàvem als socis al sobre, posar-hi el segell, etc. També vaig passar moltes estones fent de taquiller al mateix cine i lliurant els carnets al començament de la temporada.
Preparava uns escrits d’un parell de folis que explicaven diversos aspectes de la pel·lícula que s’anava a veure a continuació en les sessions minoritàries, en 16 mm, que es projectaven a la sala petita (darrera la pantalla gran) els divendres al vespre. Recordo, sobretot, el primer que vaig preparar sobre un cicle de pel·lícules, molt avorrides, de Godard. El material el treia de llibres o revistes de la biblioteca de l’Institut.
De la feina de contractar les pel·lícules, no me’n vaig ocupar mai. Encara que algun cop vaig haver d’anar a correcuita a cal recader a buscar la còpia.
També participava a les inacabables reunions de programació dels cicles.
Cine Club i la política
A finals dels 70 el Cineclub Manresa tenia uns 400 socis i més de la meitat no venien mai al cine.
La gent es feia soci perquè ser del Cineclub “quedava bé”. Aleshores no hi havia partits polítics i es considerava que feies país essent soci de determinades entitats, com la nostra, que tenien fama de progressista. Això queda reflectit en el fet que a les primeres eleccions democràtiques a l’ajuntament de Manresa (l’any 79) dels 7 candidats a alcalde, 6 eren socis del Cineclub, encara que cap d’ells no venia mai regularment. No cal dir que l’únic que no era soci fou el candidat més dretà, representant d’un partit que es deia Concòrdia Catalana i que després fou Alianza Popular i ara Partit Popular.
Com que teníem aquesta fama, la policia política d’aleshores, que es deia Brigada Políticosocial, enviava sovint un agent a les sessions de cine dels dissabtes per si descobria activitats subversives. Sempre era el mateix policia, un home cepat amb un gran mostatxo; tothom el coneixia com a Paco el Bigotes. Malgrat el seu aspecte imposant, si parlaves una mica amb ell hi descobries un bon home que es guanyava la vida com podia. No tinc constància, almenys a l’època a la qual em refereixo, que hagués denunciat a ningú després de les seves activitats d’espia al Cineclub. Encara recordo amb tendresa com Paco el Bigotes es queixava amargament, recolzat al bar del cine mentre apurava una copa de Terry, “de lo aburridas que son las películas que echais”.
De vegades, molt de tant en tant, es programaven pel·lícules prohibides, i com que no podíem fer-ne propaganda directa, les sessions es publicitaven com a “sessió sorpresa”. Era divertit anar al cine sense saber quina pel·lícula veuries. En una d’aquestes sessions, vam estrenar, a Manresa, Viridiana, la gran pel·lícula de Buñuel, aleshores prohibida, i de la qual teníem unes referències molt remotes. Va ser un èxit total, encara que, al començament, els espectadors no les teníem totes i ens anàvem girant cap a la porta, atemorits per si entrava la policia.
En una d’aquestes sessions sorpresa, vam programar King Kong (la versió original en blanc i negre de l’any 39, em sembla). Després de la decepció inicial del públic, ja que s’esperaven alguna cosa més compromesa, l’encant de la pel·lícula es va imposar i va ser una nit entretinguda.
Un altre dia abans del passi de la pel·lícula (no sé quina era), es va organitzar un acte de suport a la llibertat d’expressió. El convidat estrella era un dels Joglars; em sembla que era en Ferran Rañé, però no n’estic segur. Aleshores els membres d’aquesta companyia estaven en llibertat provisional amb càrrecs per l’afer de la Torna. Feia molt poc, potser el dia abans, que el director dels Joglars, Albert Boadella, s’havia fugat de l’hospital militar on estava reclòs. Aquest fet va ser molt discutit ja que algú s’ho va prendre com una deserció a la causa.
Funcionament
Quan vaig començar a anar a Cineclub les sessions sempre eren a la Sala Loyola, els dissabtes a les 10 del vespre. Poc després també se’n van fer a la sala petita, en 16 mm., els divendres al vespre, aquelles pel·lícules que consideràvem minoritàries (mudes, o amb V.O.)
Els dissabtes, les pel·lícules eren relativament comercials i habitualment estaven doblades. Abans de començar, un expert, normalment vingut de Barcelona o de Terrassa, es posava enmig del passadís i de viva veu o amb un micròfon, si l’assistència era elevada, explicava la vida i miracles del director, de la història o del que fos de la pel·lícula (10 o 15 minuts). Una vegada acabada, es feia el col·loqui si quedava prou gent a la sala. Hi havia col·loquis interessants (pocs) que s’allargaven potser una hora; d’altres amb prou feines començaven i morien lànguidament amb l’ensopiment general. L’expert cobrava igual, tant si hi havia col·loqui com si no n’hi havia.
Amb el pas dels anys els col·loquis es van anar fent més escassos perquè la gent marxava escopetejada un cop acabada la pel·lícula. Finalment es va decidir que no valia la pena la despesa de l’expert i es van deixar de fer. Entremig, algun membre de la Junta (en Joan Torradeflot i d’altres) va fer alguna presentació de forma amateur.
La temporada del Cineclub començava a l’octubre i acabava al maig. A l’estiu ens reuníem els de la Junta i programàvem els primers cicles. Els cicles podien ser de 3 a 8 pel·lícules. Les circumstàncies de com s’acabaven de triar les pel·lícules és curiós perquè sempre era el mateix: a la reunió de programació, algú proposava un cicle; podríem fer un de musical, o un Tati, o un Bogart, o un Bergman o un western i després tothom anava anomenant films del tema del qual es tractés i discutíem quin era més bo i quin no ho era tant. Finalment es feia una llista consensuada de pel·lícules candidates a ser programades. Llavors sortia en Miquel Ginestà, que fins aleshores no havia obert la boca, i com que era l’únic que sabia alguna cosa de les companyies distribuïdores, prenia la paraula i anava eliminant pel·lícules de la llista: aquesta és de tal distribuïdora i no la lloga per un dia, aquesta la té programada el Padrò, aquesta no està en circulació… En canvi sabia que alguna pel·lícula que no era a la llista la podríem tenir per quatre rals i que estava la mar de bé.
En resum els cicles els triàvem entre tots, però les pel·lícules….
Dels preus de l’abonament de Cine Club i de les entrades, no me’n recordo gens.
Els èxits de Cine Club
A l’ època a què faig referència, l’assistència a les sessions dels dissabtes al vespre era diversa. Oscil·lava entre 50 persones (fracàs) i 400 (ple i èxit total). En general consideraven que 200 assistents ja estava bé.
Els divendres al vespre a la sala petita, hi podien anar fins a 50 persones, tot i que generalment érem unes 20. El major èxit en aquesta sala va ser la d’un cicle de Buster Keaton on, ocupades totes les cadires, la gent s’asseia per terra i pràcticament ens tocàvem els uns amb els altres. No sé si fou per això que les rialles es feren tan encomanadisses. Acabada la sessió, semblava que sortíem d’una orgia, tot suats i amb els ulls vermells de tant riure.
La sala gran s’omplia en comptades ocasions; generalment ho feien amb pel·lícules de caire polític. Era l’època de la Transició, tothom era molt progressista i quedava bé deixar-se veure pel cine quan es feien aquesta mena de pel·lícules. (El Sr. Padró no acostumava a programar-les als seus cinemes, qui sap si per no fer-se sospitós de roig). De fet, el Cineclub, en aquells dies (i en aquelles sessions) era com el Liceu manresà.
En aquest context van tenir molt èxit Sacco e Vanzetti, Z, de Costa Gravas i d’altres que no recordo.
Sens dubte, el gran triomf del Cine Club a nivell popular foren les 12 hores.
No sé de qui va ser la idea (del Joan Torradeflot, de l’Enric Roca o meva?), però sempre a les reunions discutíem de fer coses per sortir de la rutina, fer sessions matinals, a l’aire lliure o cinema en tres dimensions amb ulleres, etc. Fins que algú va proposar 12 hores seguides de cinema, sis pel·lícules, de 10 de la nit a 10 del matí. Òbviament, havien de ser pel·lícules lleugeres, així que es va pensar en l’ humor. L’èxit fou extraordinari. La Sala Loyola es va omplir per primer cop en sessions del Cineclub, tant el pis de dalt com la platea i es va quedar gent a fora sense poder entrar. La gent es va petar de riure i sortiren tots passades les 10 del matí feliços i contents, havent passat una nit en blanc. El preu de l’entrada no era pas barata i la recaptació d’aquella nit fou una cosa mai vista.
L’any següent vam apujar encara més l’entrada i va passar el mateix: la Sala Loyola es va omplir a vessar d’adolescents disposats a passar-s’ho bé. Es van programar pel·lícules de terror i d’humor alternativament. No cal dir que la gent reia més a les primeres. En aquesta ocasió també es van passar pel·lícules a la sala petita, en 16 mm.
Finalment, però, el mateix èxit de públic ens va desbordar. Van començar a haver-hi problemes a la taquilla amb borratxos que volien entrar tant si com no; els espectadors cada cop feien més bretolades amb el mobiliari de la sala i els jesuïtes (propietaris de la Sala Loyola) ens van fer arribar la seva inquietud ja que els constava que algú havia utilitzat els lavabos per a fer actes sexuals… Nosaltres també ens vàrem qüestionar si un Cine Club havia d’organitzar aquests festivals per a adolescents on el de menys era la qualitat de les pel·lícules… Ho vàrem deixar córrer.
Malgrat tot, guardo un gran record de les 12 hores de cinema. Era jove i em va agradar molt poder ajudar a organitzar-ho. A més, l’ambient que hi havia a la sala era encomanadís, rèiem de qualsevol cosa i et feia sentir feliç veure que els altres també ho eren.
Un altre aspecte a considerar favorablement fou el financer. Amb les recaptacions de les 12 hores el compte corrent del Cine Club va augmentar considerablement.
Precisament en aquella època de vaques grasses ens va venir a veure un exmembre de la Junta, el periodista Albert Macià. Estava intentant recaptar fons per engegar un nou diari a Manresa, un diari en català, i sabedor que teníem un bon romanent ens va demanar diners (100.000 PTA, crec) i Cineclub seria accionista del diari.
Els membres de la Junta, que érem una colla d’arreplegats amb una visió dels negocis molt limitada, li vàrem donar carabasses. Crèiem que un diari en català no tenia futur…. Per cert, el diari s’havia de dir REGIÓ 7.
La crisi dels 80
Amb la normalització política, el nombre de socis del Cineclub va baixar bastant. També van aparèixer les televisions privades que programaven una gran quantitat de pel·lícules. Per acabar-ho d’adobar, la popularització del vídeo va fer que la gent tingués menys necessitat d’anar al cinema i el Cineclub va entrar en decadència (em sembla).
Personalment, la meva cinefília va anar desapareixent; em vaig atipar de veure pel·lícules avorrides (Fasbinder, Passolini, Bergman, els japonesos, etc.) i vaig plegar. De fet, va coincidir amb la meva entrada al mon laboral en plena dedicació. El cinema va deixar d’interessar-me i no m’he acostat a cap cineclub, fins al punt que crec que deu ser un rècord per a un excinèfil com jo: durant 8 anys (1990-1997) no vaig trepitjar cap cine. Ara només hi vaig molt de tant en tant, per acompanyar els nens.