Americana Film Fest 2016

Del 3 al 6 de març es va celebrar la tercera edició de l’Americana Film Fest, el Festival de Cinema Independent Nord-americà de Barcelona. Per part de Cineclub Manresa hi hem estat presents.

AMERICANA

Repetint la fórmula de l’edició anterior, la programació va omplir les tres sales dels Cinemes Girona durant tres dies, amb molt bona acollida de públic, arribant a exhaurir les entrades de cinc sessions, sense comptar les nombroses activitats gratuïtes: tallers de cinema per nens, sessió de curtmetratges, estrenes de capítols de les sèries GIRLS i TOGETHERNESS, etc.

Aquesta és la meva crònica del festival d’enguany:

El director de fotografia i productor Radium Cheung, americà d’origen xinès, va ser el convidat del festival i va presentar dos treballs dirigits per Sean Baker, un jove cineasta que ja ha estat premiat en els Independent Spirit Awards i al festival South by Southwest (SXSW). Els dos films presents a l’Americana, STARLET (2012) i TANGERINE (2015), són dues comèdies que comparteixen el fet d’estructurar la història a través d’una amistat, en el primer cas entre una jove i una jubilada, i en el segon cas entre dues transsexuals. Baker demostra el seu talent per aconseguir uns personatges frescos a partir de les interpretacions de les quatre protagonistes dels dos films, totes elles gairebé debutant per primer cop davant la càmera, amb l’única excepció de la model Dree Hemingway, la jove d’STARLET.

Radium Cheung va mostrar la seva simpatia responent les preguntes del públic, explicant anècdotes com el fet que van acomplir el somni de Besedka Johnson, la jubilada d’STARLET, de convertir-se en actriu als 86 anys, i que malauradament va morir un any després d’haver pogut veure completat el film, pel qual també va rebre premis. Cheung també va explicar com havia capturat la característica llum groguenca de Los Angeles en tots dos films, destacant especialment el cas de TANGERINE, per haver estat rodada íntegrament amb iPhone 5.

Si exceptuem la sessió de clausura, DIGGING FOR FIRE (Joe Swanberg, 2015) reunia el millor repartiment del festival: als protagonistes Jake Johnson i Rosemarie DeWitt els acompanyen secundaris de luxe com Orlando Bloom, Sam Rockwell, Anna Kendrick i la recent oscaritzada Brie Larson. El matrimoni protagonista se separa durant un cap de setmana amb l’excusa que ell necessita tranquil•litat per fer la declaració de la renda, tot i que en realitat l’aprofitarà per convidar uns amics a la casa de luxe que li han deixat durant uns dies. Tots dos viuran històries pel seu compte que poden posar en perill l’estabilitat de la seva relació.

KING JACK (Felix Thompson, 2015) és una d’aquelles històries iniciàtiques que saben guanyar-se l’espectador. El Jack del títol és un noi de 15 anys reticent a suportar la presència del seu cosí petit, que ha de venir a viure durant un temps amb la seva família, però amb qui aviat es faran bons amics. Tot i tenir una sèrie de personatges bastant estereotipats (la noia guapa i popular, el primer amor, els bullies), la veritat és que tot funciona per construir una història senzilla, creïble i entranyable.

WILDLIKE (Frank Hall Green, 2014) és una relat més críptic, en el qual es mostra menys que no s’intueix. Una adolescent ha d’anar a viure a Alaska amb el seu oncle, però aviat serem testimonis de la necessitat de la noia de fugir d’ell, així que emprendrà un viatge cap a Seattle, durant el qual coneixerà un home vidu en qui cercarà protecció. Els impressionants paisatges d’Alaska serviran de desassossec en aquesta fugida de poques paraules i silencis molt reveladors. Brillen especialment les interpretacions de la jove Ella Purnell i el veterà Bruce Greenwood, habitual en papers secundaris de blockbusters com STAR TREK (2009) i LA BÚSQUEDA 2 (2007), i que en el cinema independent té millors oportunitats per demostrar el seu talent.

Menys reeixida resulta YOSEMITE (2015), en la qual la directora Gabrielle Demeestere adapta dos contes juvenils de l’actor James Franco, que també interpreta un dels personatges. El film s’explica a partir de tres històries protagonitzades per nens i els conflictes en què es troben. Tot i la correcta posada en escena i l’ambientació nostàlgica dels anys 80, el resultat final és una mica fred i no acaba de convèncer.

Finalment, també es va poder veure la gran guanyadora d’enguany al Festival de Sitges: THE INVITATION (2015). No tenia gaire bones expectatives després del fracàs dels dos films anteriors de la directora Karyn Kusama: AEON FLUX (2005) i JENNIFER’S BODY (2009). Però Kusama sorprèn amb un thriller impecablement executat, aquesta vegada sense cares conegudes de Hollywood. La trama gira a l’entorn del retrobament entre una parella que no s’havia tornat a veure des que es van separar, ara cadascú ha refet la seva vida amb una nova parella i ella els convida a un sopar a casa seva junt amb altres amics. El sopar aviat s’omplirà de sospites d’intencions ocultes i situacions incòmodes que ens conduiran a un clímax brutal.

Però no només de ficció viu el cinèfil, i per això aquesta edició de l’Americana comptava amb una selecció dels documentals americans més interessants de l’any.

D’una banda vaig poder veure dos documentals amb bons “padrins”: CARTEL LAND (Matthew Heineman, 2015), produït per Kathryn Bigelow, i PROPHET’S PREY (Amy Berg, 2015), produït per Ron Howard. El primer, nominat als Oscars d’enguany, és un retrat demolidor de la guerra contra la droga a Mèxic, una guerra que sobrepassa el control de les forces oficials, sospitoses de corrupció, fins al punt que sorgeixen forces paramilitars del poble per fer-hi front, però aquestes forces també entren en l’espiral de corrupció i són absorbides pel mateix sistema. Mentrestant, a l’altra banda de la frontera, també s’organitzen forces paramilitars per impedir que l’entrada de mexicans als EUA.

PROPHET’S PREY tampoc deixa gaire bon cos, tracta sobre l’Església Fonamentalista de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies, una escissió de l’església mormona, i és la comunitat més gran dels EUA que encara permet la poligàmia. El documental se centra principalment en el seu líder, Warren Jeffs, que actualment compleix cadena perpètua per abús de menors, així que ja us podeu fer una idea de les coses que succeeixen dins d’aquesta hermètica comunitat on els seus membres obeeixen cegament el líder i només aprenen la història de la seva pròpia església i no la història del món. La narració del músic Nick Cave complementa perfectament aquest inquietant film.

Sensacions molt més positives ens les deixa BLOOD BROTHER (2013), on el director Steve Hoover ens presenta el seu millor amic: un noi que, després d’un primer viatge a l’Índia, va decidir quedar-s’hi per cooperar en un orfenat de nens amb SIDA. Tot i que el documental té alguns moments excessivament durs recreant-se en les difícils condicions en què es troben alguns nens, el relat està construït de tal manera que acaba deixant un positivisme que encomana l’espectador i converteix el film en la gran revelació del festival. A més, tota la recaptació d’aquesta sessió es va destinar a l’ONG Sonrisas de Bombay, demostrant el compromís del festival amb la solidaritat.

I ja per acabar, la cirereta del festival va ser la sessió de clausura, amb una pel•lícula potser no tant indie com la resta de la programació, però que va servir per culminar perfectament aquesta edició. Es tracta de TRUMBO (2015), el biopic del guionista amb més projecció de Hollywood fins que la guerra freda el va privar d’exercir la seva professió per la seva afiliació comunista. Dalton Trumbo, com molts altres professionals de Hollywood, va haver de passar de passar uns mesos a la presó i va haver de sobreviure escrivint guions de produccions de sèrie B sota pseudònim. El director Jay Roach, després de triomfar amb grans èxits de públic (no tant de crítica) com les sagues d’AUSTIN POWERS i LOS PADRES DE ELLA, deixa enrere la comèdia i ens sorprèn amb el seu pols narratiu per desenvolupar un biopic exemplar, també amb tocs d’humor, en el qual resulta molt interessant veure el paper que van jugar en aquella època figures com Hedda Hopper, Edward G. Robinson, Louis B. Mayer, John Wayne, els germans King, Kirk Douglas, Otto Preminger, etc. Tot això amb un repartiment de luxe encapçalat per Bryan Cranston, nominat a l’Oscar per aquest paper, i molt ben acompanyat per Helen Mirren, Diane Lane, Elle Fanning, John Goodman i Louis C.K. entre molts d’altres.

En conclusió, es pot afirmar que l’Americana Film Fest s’ha consolidat com un esdeveniment a tenir en compte en el calendari de festivals de la ciutat, cosa gens fàcil avui en dia. Es pot apreciar l’amor al bon cinema de tota la gent que el fa possible i esperem que el puguem seguir gaudint durant moltes més edicions!

Jordi Casas Duocastella
Març de 2016

Categories: Notícies

Comments are closed.