Vicenç Comas, locutor i periodista de Ràdio Manresa, parla de Cineclub des dels seus inicis als anys 50, com a col·laborador, presentador de pel·lícules, divulgador a través de la ràdio i espectador.
Em dic Vicenç Comas. Sempre he viscut i he treballat a Manresa. Vaig tenir diverses alternatives a la meva vida. Sóc una mica fill de la guerra i de la postguerra. Les vaig passar bastant magres a la meva joventut perquè el meu pare es va significar a la banda republicana, tot i que no va ser mai represaliat perquè no va tornar a Espanya després de la guerra del 1936-39 i, en definitiva, vaig haver de marxar un temps, molt curt, a França.
En tornar, ho havíem perdut tot; ho vam haver de reemprendre tot de cap i de nou, amb la meva mare, que tècnicament era vídua i tenia cura de la seva mare i dels dos fills, el meu germà i jo, treballant dos o tres dies a la setmana, cobrant sis pessetes a la setmana. No cal dir que no vaig passar gana, però si magres a estones.
La meva mare en comptes de posar-me a treballar a la Fàbrica Nova, que és on es guanyava més, va preferir que tingués un ofici. Vaig fer d’electricista des dels 13 anys i escaig fins als 18 anys, en què vaig acabar l’ofici. Em vaig adonar que no havia estudiat gens, a causa de la guerra; només sabia fer les quatre coses elementals que sabien fer els pobres en aquella època, i vaig començar anar a classes nocturnes. En fi, una mica autodidacte.
Vaig començar a treballar en una botiga d’electricitat que hi havia al carrer del Born. Vaig fer el servei militar a Madrid, on em vaig divertir dintre del que calia i les revistes, el futbol i les curses de braus me les vaig empassar totes. En acabar el servei militar, vaig continuar fent d’electricista a Electromecànica Vilanova (on ara hi ha els Electrodomèstics Miró). I aleshores se’m va destapar la vocació pel periodisme. De fet, ja se m’havia destapat abans, cap als divuit, dinou anys, però amb la mili entremig no havia pogut dedicar-m’hi gaire. Llavors el periodisme era una feina d’afeccionats i prou en una ciutat com Manresa.
Vaig compartir aquesta feina amb el periodisme escrit i molt aviat també amb la ràdio, Ràdio Manresa concretament. El periodisme d’aleshores no donava per viure i el bàsic era la botiga. De mica en mica, la ràdio va anar evolucionant, i el periodisme, a base de tocar moltes tecles, donava per anar vivint i de mica en mica vaig anar deixant els electrodomèstics per anar a espetegar a treballar com a periodista. Hi perdia diners però era una feina que feia més de gust, vocacionalment. No me’n penedeixo.
Com va conèixer Cineclub?
El vaig conèixer quan vaig entrar a Ràdio Manresa, com a col·laborador de Josep Torruella, que era el cap de programes d’aquesta casa. Em van fer ajudant d’ell; ajudant era el que feia les feines mecàniques. Torruella era un home d’una cultura musical excepcional i un afeccionat al cinema de primer ordre, però dels de minoria selecta, dels d’elit. Aquell home era un empleat municipal que treballava d’oficial de cementiri i era el cap de programes de Ràdio Manresa i, a part d’això, feia les funcions de crític de cinema també a la ràdio. Era un home d’uns contextos morals molt elevats, i recordo, com a anècdota, que de vegades es barallava amb l’assessor religiós que teníem a l’emissora perquè moralitzava els contextos ideològics i religiosos de les pel·lícules i l’assessor religiós, que era un home una mica més obert de tarannà, li deia:”La salvació de les animes me la deixes per mi i tu fes la crítica dels valors cinematogràfics”. Amb això no vull dir que no fos un home competent, era competentíssim. Aquest home estava vinculat a Cineclub Manresa (CCM). Jo vaig començar a fer esports, però les meves inquietuds anaven més enllà dels esports i vaig començar a escoltar-lo i a relacionar-me amb ell. Ell formava part de la junta de CCM i em va posar en contacte amb ells i així la meva relació amb CCM va començar gràcies a ell.
Com veia l’entitat des de fora?
Amb molt prestigi, però minoritari. A dintre d’unes esferes determinades, tant el Cineclub com després el cinema d’art i assaig, no servien per la gent que anava al cinema, només per fer una plàcida digestió. Deien que era el cinema dels intel·lectuals, dels savis i dels que presumien de savis, i això a ells no els deia gran cosa. Les persones que sí que tenien alguna inquietud intel·lectual sí que valoraven l’esforç que es feia i els tranquil·litzava molt, encara que no anessin a totes les sessions de Cineclub, saber que hi havia un Cineclub.
Quin record en té, en general?
Hi ha una cosa que no falla. Manresa sempre ha estat una ciutat molt cinematogràfica. Algú va dir alguna vegada, amb molta raó, “el cinema és massa indústria per ser considerat un art i és massa art per ser considerat una indústria”. Podem valorar el cinema pensant en aquelles persones que a les tres de la tarda ja feien cua al cinema Catalunya, o abans que el Catalunya, un dels quatre tradicionals l’Olimpia, el Goya…, Ara bé, si ho valores des de les activitats que feia CCM tornem al mateix: tenien molt crèdit, eren molt estimades per la gent a qui agradava aquest fenomen, però eren molt minoritàries.
Hi anava gaire sovint? Per què?
Sí, sí, sí… Força, força. Fins i tot em posava en contacte amb altres estaments. O sigui, a part d’anar-hi, havia col·laborat en les sessions que feia CCM i havia participat en algunes a la Sala Loiola.
Havia fet alguna presentació?
Sí. S’havien d’agafar al que podien. Recordo que al carrer de la Mel hi havia el local de les Congregacions Marianes i hi vaig fer una presentació de “Cantando bajo la lluvia”; jo els vaig dir: “Escolteu, a mi m’agrada el cine, però no hi entenc prou com per tenir un auditori pendent de mi” i em van dir que es tractava més del fet musical que del cinematogràfic. Bé, fins aquí correcte. Jo sabia qui era Kelly… Fent presentacions hi havia el Benito Paricio i el Fontrodona que era l’home fort.
CCM és anterior al cinema d’art i assaig del Fraga Iribarne. Aquí a Manresa el cinema Apolo el van haver de reduir, perquè no podia tenir més de cinc-centes butaques i ens van fer un favor especial ja que Manresa sense ser capital de província, en atenció que el cine preocupava molt o potser que el Padró tenia molta influència, ens van deixar fer una sala d’art i assaig; allà hi vaig veure “Gilda”, per exemple.
Quins anys era?
Jo ho situaria cap al 1952-53.
Nosaltres, l’any que hem trobat més antic és el 1955…
Quan vaig entrar a Ràdio Manresa en Josep Torruella em va posar en contacte amb Ribas Campos, que en va ser un dels presidents, en Genescà, en Rebolleda. Potser abans de la constitució oficial del Cineclub podria haver-hi hagut algunes activitats que acabessin desembocant en la formació del CCM. Amb Torruella i amb el cinema m’hi vaig vincular molt aviat.
Hi havia socis llavors?
Més que socis potser abonats. N’hi havia d’ haver perquè l’entitat havia d’estar legalment constituïda i la base de l’entitat eren els socis. No podia existir l’entitat sense socis.
S’havia de pagar entrada?
Sí. Hi havia un sistema d’abonaments, però també hi havia socis. Sí, jo era soci de CCM, n’estic absolutament segur. Sí, perquè si no, no tenia cap sentit.
Jo col·laborava amb CCM; més que anar-hi a treballar hi col·laborava. Feien un butlletí. En algunes sessions feien un programa on hi havia col·laboradors. Jo hi havia fet feines d’aquest tipus. A part, vaig presentar tres o quatre vegades les pel·lícules i sempre que podia, als programes de ràdio que jo feia, vaig començar a realitzar programes relacionats amb Cineclub, i fins i tot, més endavant, quan va morir en Torruella, en Rebolleda va passar a ser crític de Ràdio Manresa i en Genescà, també; tot i així, només ho escrivien, perquè, amb tots els respectes, ni l’un ni l’altre no tenien una veu gaire adequada per ser escoltada a la ràdio.
Va deixar d’anar-hi? Per què?
Va passar una època en què va baixar molt l’activitat. Quan va desaparèixer la primera fornada, la dels creadors, la successió va ser més problemàtica. Ho vaig deixar per la feina, ja que en aquesta professió si vols que et surti alguna cosa, has de tocar vint tecles i així potser te’n surten cinc. Vaig començar fent poqueta cosa, però aviat vaig passar a fer musicals, esportius, informatius i la dedicació i l’assistència al cine van minvar per part meva.
Anava també al cinema comercial?
Sí, el cinema és una de les prioritats de la meva vida, encara que les pel·lícules d’ara m’acostumen a decebre una mica, potser perquè em faig vell.
FUNCIONAMENT DE L’ENTITAT
Com li arribava la informació de l’entitat?
A través de la ràdio, el diari de Manresa i els pósters. Hi havia un petit butlletí, no en el sentit convencional de la paraula, però CCM donava a conèixer les seves activitats a través d’un imprès que arribava als socis.
Expliqui’ns un bon i un mal record?
De dolent cap i de bons tots, perquè formen part d’una època en què jo era com una esponja que ho absorbia tot i el contacte amb aquella gent que estimaven el cine, que vivien el cine, em va donar, doncs, l’oportunitat de tenir moltes vivències.
Gràcies a CCM em vaig posar en contacte amb gent i estaments que em permetien veure cine que no estava a l’abast de molta gent aquí al país; per exemple, gràcies a aquests contactes parlava amb en Jacques Jordà, pare, i anava a l’institut francès de Barcelona on vaig veure “El acorazado Potemkin”, pel.lícula que estava prohibida a Espanya, o “La balada de un soldado”, el cinema soviètic de l’època del qual no podies ni dir una paraula. Això vol dir que era gent que estava introduïda en el tema.
Això vol dir que en principi el nucli de cineclub el va crear gent amb certa cultureta?
Absolutament; eren gent amb carrera o almenys amb una inquietud molt gran pel cinema, que és un sinònim de cultura. Sí, certament eren gent de nivell que sabien qui era Godard i Truffaut i llegien el Cahiers du Cinema.
Com eren els actes paral·lels que organitzava (xerrades, col·loquis, …)?
Jo recordo que a finals dels 50, principis dels 60, CCM va tenir molt protagonisme quan es va fer Plácido; els protagonistes de Plácido els vam explotar, pobrets, tant com vam poder, i es van fer actes, no sé si es poden dir paral·lels, la projecció d’una pel·lícula amb l’assistència de Berlanga i es va fer un cinefòrum en què participaven la gent que hi havia intervingut.
I els cinefòrums com funcionaven? Eren interessants?
Sí, quasi sempre. Es quedava gent, i n’hi havia del morro fort que tenien interès de comentar la pel.lícula.
Jo vaig formar part d’un grup en què el Padró hi posava el cinema, el Manel Quinto el dirigia, l’Esparbé hi col·laborava i jo els ho presentava. I feien pel·lícules i es feia un cine fòrum . Aquest grup no tenia cap nom. Es feia al Conservatori. Cineclub no hi tenia res a veure. Venia en Laoza i en Porter Moix també venia tot sovint. Jo vaig aprendre alguna cosa de cinema soviètic. Una vegada amb “El acorazado Potemkin” em van fer una lliçó de geometria, quan hi ha l’atac dels soldats a les escales; guaita quina lliçó de triangles més ben fets amb les baionetes; guaita quina lliçó de circumferències més ben fetes amb les rodes o de les mares que marxen.
A quins llocs va veure pel·lícules?
A la Sala Ciutat i al carrer de la Mel i a les Congregacions Marianes que dirigia el pare Torra.
Hi havia alternatives a Cine club?
Van fer temptatives que no van donar mai resultat; per exemple, recordo, abans dels anys 50, que els Padró tenien tots els cinemes i van fer algunes temptatives, però de cinema comercial.
Hi va haver un senyor que es deia Purti, un senyor amb qui jo precisament treballava, que va fer cinema als Carlins, llavors Circulo Familiar Recreativo. Una pel·lícula que recordo va ser “Los cuatro hijos de Adán” ; imagina’t tu! I també en va voler fer a la piscina i va fracassar.
Es va fer cine a l’Avenida. L’Avenida, quan va començar, no era del Padró; era del Clotet, dels grans, i el cinema Catalunya en principi tampoc no era del Padró, encara que per problemes d’exhibició, el Padró tenia molt poder, era una empresa molt important. Quan s’hi va començar a projectar ja era del Padró. També el Padró durant una temporada va fer sessions de preestrena, el dilluns per gent selecta al Conservatori i el dijous al Kursaal. A l’Olímpia havien fet primer una pel·lícula i després un espectacle de varietats, hi vaig veure el Bonet de San Pedro a l’Olímpia.
Al Catalunya, quan va sortir el magnetòfon, Radio Barcelona va fer una cosa molt rara: va fer venir un violinista molt bo acompanyat d’una orquestra enllaunada. Això es l’única cosa que hi he vist fora de cinema.
Quina importància tenia Cineclub en la vida cultural manresana?
Molt minça, perquè la vida cultural manresana era molt minsa, no ens enganyem. Ara hi ha més alternatives; ara la gent està més escampada, que si el siscentó, que si la platja, que si la televisió; costa més d’arrencar vint persones i llavors això no hi era i eren nuclis molt minoritaris . Llavors unes 150, 200 o 250 persones tenien inquietud i eren molt bons, però no eren gaires.
PER ACABAR
Es trigava molt a poder veure les estrenes a Manresa? Es podien veure?
No les veies. Llavors s’estrenava una pel·lícula a Los Angeles i al cap d’un any o la veies a Madrid i al cap de dos anys a Manresa o no les veies. Les pel·lícules trigaven moltíssim. Si volies veure cinema una mica del dia havies d’anar a Barcelona. A part que, com que ho controlava tot aquell senyor, hi posava molta fullaraca. Ell omplia igual. En aquella època una pel·lícula durava molt. Que vinguessin molt tard o mai era un fet molt habitual.
Què és això del mite de Perpinyà, hi havia anat mai?
I tant, com els bons! Hi havia vist l'”Emmanuelle” i l'”Ultim tango a París”. Molta gent marxava després de l’escena de la mantega. Si el Marlon Brando i la Maria Schneider ho feien malament la gent no ho veia. És una pel·lícula molt depriment; no és una obra mestra, és una pel.liculeta que està bé. Jo el cinema sempre me l’he empassat tot. No he marxat mai abans d’acabar la pel·lícula. També hi he anat a veure pel·lícules intel·lectuals.
Com veu el cinema d’autor actualment?
Potser el fet de fer-me vell m’ha fet tornar la pell molt dura i soc molt crític davant del fet cinematogràfic. Estic molt d’acord amb el Woody Allen que deia que es fa molt poc cinema pensant en un exercici. Per a adults es fa molt cinema per entretenir, de joguines i de ninots amb efectes especials. Hi ha moltes pel·lícules que els treus la banda sonora i dius, hòstia ! Jo sempre he dit que el dia que em van començar a canviar les cames de la Cyd Charisse per un monstruito que treia sang per la boca em van…. Ara el cinema m’interessa, però deu ser que m’he fet gran, m’interessa molt més el cinema dels anys 40, 50 i 60 i algunes coses excepcionals, i torno amb el mateix, a mi m’agrada el Woody Allen encara ara i hi ha pel·lícules que es fan ara que estan molt bé, però llavors no me’n refio tant i no hi vaig tant.
Com ha evolucionat, segons vostè, el cinema i el cine club?
El cinema ha evolucionat adaptant-se potser als gustos de l’època i els gustos de l’època no van gaire per lluites intel·lectuals i m’imagino que, com a conseqüència d’això, entitats com els cineclubs o similars als cineclubs tindran molt difícil, cada vegada més, fer una sessió i, amb tota la bona fe, fer venir una persona que els explicarà quatre coses; però la gent no en volen saber res d’inquietuds culturals avui dia… El 99% avui dia s’alimenta del que dóna la televisió i no volen saber res més.
Sempre ha sigut subtitulat el cinema del Cineclub?
No. Perquè a Espanya es dobla des de fa molts anys. L’art i assaig era en versió original sense tallar. Molta gent quan sentia a parlar d’art i assaig deia: ui, quina cosa i ja no hi anava. Les primeres pel·lícules les havia de llegir totes. Quan anava al Goya, de les tres pel·lícules de la sessió dues les havies de llegir i no passava res, no se’m perdia la criatura. Llegir t’obliga a una masturbació mental que hi ha gent que els sembla que no l’assimilaran per manca de costum.
Quin sentit té un Cineclub i quin futur li veu?
El futur depèn de les persones que vulguin anar mantenint la idea. Jo sé que totes les entitats culturals, recreatives, benèfiques, i les OGN* es queixen que no hi ha gent jove que hi vulgui col·laborar M’agradaria pensar que n’ha de tenir, de sentit, perquè mentre al cinema li quedi una mica, mica d’art hi ha d’haver una persona o grup de persones que es preocupin de la seva essència, per anar mantenint aquesta història, ja que no deixa de constituir un bagatge cultural molt important. Avui dia el que alimenta els pobles potser sí que és la televisió, però el cinema culturalment ha estat un aliment de molt valor i això no ho pots oblidar.
Hem de pensar que un dels fonaments de la cultura de la primera meitat del segle XX, o la part central de segle XX, es troba en el cinema. Jo penso que sempre hi haurà gent que es preocuparà pel fet cinematogràfic. Això ho demostra que un ens tan comercialitzat com és la TV, doncs, de tant en tant, es dedica a fer cicles i pel·lícules d’aquest tipus i la gent se les mira.
Personatges famosos que ha conegut…
Tinc fotos amb el Truffaut quan va venir a Barcelona; vaig entrevistar Vittorio de Sica i també Silvana Pampanini, que em va fer un petó i tot; era una actriu italiana que en aquella època era la rival de la Sofia Loren i de la Gina Lollobrigida a nivell italià, encara que no va tenir transcendència fora d’ Itàlia.
Amb el Manuel Quinto Grané anàvem a Barcelona a entrevistar, fins i tot, les pedres. Quan es va crear l’Escola de Cinema de Barcelona amb la Serena Vergano, el Jordi Grau, quan aquí a Manresa van fer “Plácido”, en van venir una quantitat enorme, la Gutierrez Caba, el Cassen.
Hosti! amb l’Orson Welles, noi! T’ho explico: hi tinc un deute pendent que no el satisfaré mai, però. Va rodar a Cardona, i sé que tenia tres hotels amb habitació reservada totes les nits. Una a Cardona, una a l’Hotel San Domingo de Manresa i una a Barcelona i, segons com li anava la feina del dia i les coses que havia de fer, dormia en un lloc o un altre. No hi a res que no permeti suposar que un dia l’Orson Welles acabés la feina relativament d’hora però no gaire d’hora i no volgués quedar-se a dormir a Cardona o a Barcelona i es quedés a dormir a Manresa i si l’endemà a les vuit va marxar no ho sabrem mai. Mira que aquesta pista la vaig estar empaitant temps i temps! Coneixia el conserge de l’hotel San Domingo; era un senyor que es deia Miquel Àngel Serra, que estava molt vinculat amb el futbol. Total que no el vaig pescar mai.
Recorda algun acte que es fes a la Sala Ciutat?
Recordo que quan feien “Plácido” es va fer una projecció d’una pel·lícula, no recordo quina, una pel·lícula amb Berlanga, evidentment, i tot l’equip de “Plácido” hi va assistir.
…. en Paco Rabal també el vaig entrevistar, mig en exclusiva, encara que no té cap mèrit perquè és l’únic que es bellugava en aquella època. Va venir una vegada, que aquí a Manresa van fer la preestrena de “Goya”. Una junta de dones manresanes va aconseguir que vingués perquè en Paco Rabal era cunyat de la Basora de Balaguer que era la presidenta de les dames del càncer. A través d’aquest tripijoc van aconseguir, cosa que els productors no hi van estar d’acord, que vingués a la preestrena d’aquesta pel·lícula al Conservatori. Hi va venir amb la seva dona, l’Asunción Balaguer, i al cap d’uns dies va venir la seva filla, la Teresa, que no ha fet cine mai.
També vaig fer una entrevista al Xavier Cugat, una entrevista bastant sonada. Per aconseguir-la vaig haver de ballar un twist amb la seva dona, l’Abbe Lane, que era una senyora amb molta categoria. En Xavier Cugat em va dir que necessitava algú que ballés amb la seva dona.
Hi va haver una època a Barcelona que hi havia la Terraza Martini, que presumien que quan venia un personatge important a BCN anava a la Terraza Martini. Llavors als mitjans de premsa et convocaven a assistir a l’acte. Quan el Roger Moore va venir a BCN, les noies l’empaitaven. Radio Barcelona és al carrer de Casp núm. 6 i hi havia un passadís semisecret que conduïa fins al carrer de Casp núm. 12. El Constantino Romero em va fer colar fins allà perquè em va dir “Jo faré el que pugui perquè tu l’ entrevistis; estigues preparat”. El va fer entrar a Radio Barcelona, el va entrevistar i a l’hora de marxar no es van atrevir a fer-lo sortir per Casp, 6 i el van treure per Casp, 12 i en el moment que surt jo amb el micròfon li començo a fer quatre preguntes: com està, com es troba, com van les coses, bé, malament… fins que el van fer entrar a l’ascensor. Quasi no li entraven les cames i va desaparèixer.