Albert Macià va entrar a formar part de Cineclub quan començava els estudis universitaris, als anys 70. Més endavant va ser periodista a Regió7 (des de 1978 a 1992, aproximadament) i redactor en l’empresa de disseny Imatge Gràfica i Comunicació.
Com va conèixer l’entitat?
Arran d’unes sessions de cine-fòrum que periòdicament organitzàvem una associació d’alumnes (no recordo bé si el nom era exactament aquest) de l’Institut Lluís de Peguera, dels darrers cursos de batxillerat i COU, es va demanar col·laboració i assessorament a Cineclub Manresa. En tenia notícia anteriorment, però, com a aficionat al cinema simplement.
Per què va entrar-hi i com?
El “com” va venir rodat a partir dels contactes que he esmentat abans, i el perquè… doncs perquè representava una implicació directa amb el fet d’oferir un cinema de qualitat a la ciutat, difícilment visible en les sales comercials, i alhora coneixer-ne més a fons determinats aspectes funcionals i intel·lectuals del cinema; una forma d’acció i d’aprenentatge, vaja.
Quina època era?
Devia entrar-hi el curs 1974-1975 i vaig col·laborar-hi fins el 1979, aproximadament. Època de transició política, per tant; no recordo que fossin anys gaire difícils en aquest sentit, a diferència dels cursos anteriors que s’havien arribat a programar, malgrat tot, cicles compromesos i comprometedors com el dedicat a la guerra civil.
Quins records en té?
Molt positius, bàsicament pel treball d’equip que s’hi feia, la qualitat humana dels companys i el seu profund coneixement-enamorament del cinema (i de d’altres camps de la cultura, també). El “sessió a sessió” i el curs a curs em va aportar un gran enriquiment personal i cinematogràfic.
Programar era una “batalla” constant per eludir el monopoli existent en les sales de la ciutat, el seu poder amb les distribuïdores, i a la vegada per aconseguir uns nivells d’assistència suficients que aportessin ingressos afegits als de les quotes de socis.
El material aportat per la Federació Catalana de Cineclubs era d’una notabilíssima qualitat, en general, però no garantia sempre un nombre d’espectadors suficient, de manera que calia compaginar pel·lícules procedents de diferents fonts.
El material informatiu (fulls o dossiers ciclostilats, segons l’ocasió) que s’oferia a cada sessió, així com les presentacions de les pel·lícules (sovint amb crítics i estudiosos foranis) i els debats que seguien a les projeccions (malgrat que, en general, eren magres d’assistents i sovint previsibles) eren igualment aspectes que em van quedar gravats com a altament positius.
Quins eren els seus companys, amb qui va coincidir?
En Miquel Ginestà i en Joan Rebolleda, com a membres que provenien del grup fundacional, en Josep M. Lliró, en Lluís Calderer, en Jordi Marsal, ….. en Corredor, en Pau Alegre, que provenien d’un relleu generacional que hi havia hagut a l’entitat anys abans i en el qual també van participar en Josep Arpa, en Claudi Montañá, en Jaume Serra i Fontelles (probablement) i potser altres persones (també vinculades com aquests darrers al grup Art Viu –1963/64-1967/68–) com Josep Oliveras Samitier, Anna Comas, Lluís Maruny… Crec que als darrers temps de ser a l’entitat també vaig coincidir amb en Joan Torradeflot, en Jaume Vidal, l’ Enric Roca… com a noves incorporacions a l’entitat.
Quina vinculació tenia amb l’entitat, quina feina hi feia?
Si no ho recordo malament, constava com a vocal; feia feines diverses, segons el que toqués en cada moment, des de preparar alguns dels materials informatius o dossiers fins a ensobrar les trameses.
Quan temps hi va estar?
Uns quatre o cinc anys: 1974/75 fins a 1979.
Per què ho va deixar?
Perquè la feina a Regió7 resultava molt absorbent i m’era difícil d’assistir amb regularitat a les reunions.
Hi va seguir en contacte després?
Vaig procurar-ho, si més no com a soci, i mentre l’aspecte laboral no va resultar més aclaparador.
L’ENTITAT
Com funcionava l’entitat aleshores?
Oficialment, seguia l’organigrama habitual, però a la pràctica la junta es basava en un funcionament “assembleari”, de decidir-ho tot entre tots; s’aprofitava la presència d’alguns membres a Barcelona per fer determinats contactes o assistir a algunes reunions, de cara a aconseguir alguns presentadors o intercanviar experiències amb altres cineclubs… Recordo, però, que el pes de la relació amb les distribuïdores el portava en Miquel Ginestà.
Quina funció social tenia?
Crec que era un dels aglutinants més importants que hi havia a la ciutat per a un jovent inquiet i culturalment (socialment, políticament, etc.) motivat. S’aprenia a veure cine (bon cine) i alhora a interpretar-lo i a “llegir” a través seu la realitat política i social, d’aquí i d’arreu, amb les implicacions ideològiques que això tenia.
Quines dificultats tenien o amb quines es van trobar?
En els anys que hi vaig ser, no recordo gaires problemes greus per part de les “autoritats” administratives, tot i que em sembla que no faltava la “supervisió” de tant en tant per part d’alguna “autoridad competente”. Les dificultats fonamentals que recordo eren per poder fer una programació coherent, que no topés amb el monopoli cinematogràfic de la ciutat i les seves concertacions amb les distribuïdores i, a remolc d’això, la subsistència econòmica, que calia equilibrar amb sessions d’èxit de públic (o que previsiblement podien ser-ho, d’exitoses; de tant en tant també hi havia desenganys).
Quina resposta donava la gent?
Força bona en general; poc participativa en els col·loquis…
Com s’assabentava la gent de les activitats de l’entitat i de la seva programació? Quins canals de comunicació tenien?
Notes a premsa i ràdio, la difusió a socis, els pòsters de mitjà format i els programes de mà que es feien arribar a llocs estratègics quant a accès de gent.
Quina relació tenia l’entitat amb d’altres entitats?
Bona, participativa i col·laboracionista; una lògica discrepància quant a la manera d’entendre el cinema amb Film Club Manresa, però sense que això signifiqués un enfrontament en cap sentit. Bona entesa i participació amb la Coordinadora d’entitats, per exemple, o amb la revista Xarxa…
Quina relació tenia amb d’altres cineclubs?
Bona, crec que bàsicament d’intercanvi d’experiències.
Recorda algun gran èxit, de públic, de ressò, etc. ?
En destacaria, tot i la diferència de registres, el cicle sobre la guerra civil, el o els cicle/s dedicats al cinema dels països de l’Est, i potser com a més multitudinari les “12 hores de cinema de terror”. També remarcaria les anomenades “sessions d’estudi”, les que primer es van fer a la sala d’actes que Caixa de Manresa tenia a la seva seu social del Passeig com les que més endavant es van fer a la sala de l’Agrupació Loiola.
FUNCIONAMENT DE L’ENTITAT
On es reunien?
Al local que hi havia al soterrani de l’hotel Pere III.
On passaven les pel·lícules?
A la Sala Loyola, a la sala de l’Agrupació Loyola (16mm), a la sala d’actes de Caixa de Manresa (16mm), possiblement també al Centre Excursionista de la Comarca del Bages (8 o S8 mm, potser 16mm, no ho recordo bé).
En quin horari?
Els dissabtes a la nit, i els diumenges al matí (Agrupació Loyola).
Com es finançaven?
A través de les quotes de socis, els ingressos per taquilla i em sembla recordar que hi havia alguna aportació anual de Caixa de Manresa; no recordo que hi hagués cap aportació de l’Ajuntament.
Quant costava una pel·lícula?
Crec que un dels preus prohibitius absolutament era al voltant de les 70.000 ptes. (35mm., a vegades encara que fossin reposicions), però no recordo quin era el preu mitjà habitual.
Cada quan feien sessions?
Generalment, cada setmana.
Quanta gent venia?
En general, una bona entrada era gairebé mitja Sala Ciutat, més o menys. Per a les sessions que es feien a la sala de l’Agrupació, em sembla que la mitjana devia rondar la trentena de persones
Com els arribava la còpia de la pel·lícula?
Es procurava no programar pel·lícules en gaire mal estat, però sovint eren còpies força ratllades.
Quins criteris tenien per seleccionar-la?
La qualitat i/o interès (per si mateixa o en funció del conjunt del cicle), estat de la còpia i preu.
Quin material de suport donaven i d’on treien la informació?
Elaboràvem fulls solts o dossiers, segons els casos, ciclostilats; la informació acostumava a ser síntesi d’elaboració pròpia i/o recull de material publicat en diaris o revistes.
PER ACABAR
Van tenir problemes amb la censura?
No en recordo cap.
Què és això del mite de Perpinyà? Com afectava l’entitat?
A l’època que vaig ser a l’entitat, el fenomen em sembla que començava a anar de baixa i no em sembla que la perjudiqués; en tot cas, era aprofitat per tenir informació de primera mà de pel·lícules que aquí encara no s’havien estrenat o que encara trigarien molt a estrenar-se, però com que les estrenes eren prohibitives…
Quin sentit té avui Cineclub, quin futur li veu?
Segurament, les circumstàncies de context han canviat notablement respecte de fa uns trenta anys, com ara un accès més fàcil a la informació; aquesta, a més, pot ser més exhaustiva, una possibilitat més gran de coneixement directe dels films nous i de revisió dels menys nous o dels històrics, etc., però tot això no deixa de ser una mena de generalització més quantitativa que qualitativa, fins al punt que un cert descrèdit del crític de cinema (en general) no es veu contrarestat per una formació més analítica, crítica i rigorosa de l’espectador; potser ha augmentat el seu bagagte, però no es fomenta el seu ús com a eina de “lectura” CRITICA i interpretativa (del cinema i de la realitat), i molt menys encara respecte del cinema contemporani (ni el ja històric Delvaux ni el modern Hanecke, cronològicament parlant) o que usi un llenguatge trencador en comparació amb el que ja es té assumit.
No cal dir que, a més a més, a nivell manresà la situació de l’exhibició cinematogràfica no ha canviat pas tant substancialment parlant: hi ha més pantalles i les sales són més modernes i còmodes, però essencialment la programació no deixa de ser vulgar, o hauríem de dir multivulgar, com igualment ho és a tots els complexos-multicinemes d’arreu del país, de manera que es conformen macrocircuits per a una sola mena de pel·lícules i determinats títols mai no arriben aquí (llevat precisament que els programi Cineclub; l’opció V.O.S.E. dels dilluns a l’Atlàntida estava bé, però sense gaire criteri al darrera, em sembla).
Així doncs, el meu parer és que Cineclub continua tenint tot el sentit d’existir avui i amb una tasca enorme encara per fer, atès que encara resta desassistida una certa “pedagogia” del cinema (tot i que segurament hagi de ser diferent) oimés quan des de fa anys una nova manera d’entendre el llenguatge cinematogràfic està entrant als museus o és usada per artistes d’altres disciplines (no solament videoart, sinó filmació cinematogràfica “strictu sensu”); en un futur, la transversalitat de l’expressió creativa en tots els camps no podrà ser aliena al cinema (tant com tampoc, per exemple, el renaixement del documental o del curtmetratge) i aquest és un camp en el qual els cineclubs poden tenir molt a fer.