Joan Torradeflot Diars era estudiant de Ciències Econòmiques quan formava part de la Junta de Cineclub i actualment treballa de Director Administratiu de Pirelli Neumáticos, S.A.. Va participar a Cineclub des de 1975 fins 1993.
Com va conèixer l’entitat?
Va ser el novembre de 1973; anava als escoltes i vam decidir assistir al cicle sobre cinema de Terror/Ciència Ficció. Era un cicle molt complet que es projectava també durant el matí de molts diumenges. Recordo que el dossier era molt ben fet i que a les sessions hi assistia també el Mn. Josep Massana, que era el consiliari de l´ agrupament escolta Cardenal Lluch i bastant cinèfil; a la sortida ho aprofitàvem per organitzar el nostre propi col.loqui i des de llavors vaig anar seguint l’entitat. Recordo que em va agradar molt “2001, una odisea en el espacio” de Stanley Kubrick i em va impressionar “La maschera del demonio” de Mario Bava.
Per què va entrar-hi i com?
Vam entrar junts amb l’Enric Roca. En aquells moments alguns membres de la Junta havien plegat i necessitaven gent nova. Quan vam entrar hi havia en Josep M. Lliró, en Joan Rebolleda, en Jordi Sardans, en Lluís Calderer, en Joan Plata i en Prat.
Quina època era?
Aproximadament el 1975.
Quins records en té?
Es feien dossiers molt complets, presentacions a càrrec d’entesos, algun curs com el dels Gèneres cinematogràfics i la cultura de masses que va fer l’Albert Macià el 1978. El local era en un despatx de l’hotel Pere III.
Quins eren els seus companys, amb qui va coincidir?
Quan vaig entrar hi havia en Lliró, en Rebolleda, en Sardans, en Calderer, en Plata, en Prat i en Roca. Posteriorment s’hi va anar incorporant nova gent: en Vidal, en Bordas,… També s’hi va reincorporar en Ginestà.
Quina vinculació tenia amb l’entitat, quina feina feia?
Membre de la junta / Tresorer / Ocasionalment, transport de les pel·lícules /Fer el programa entre 1978 i 1980 i portar-lo a l’impremta ( Gràfiques Perramon, Bausili o Copigràfic ).
Quan temps hi va estar?
Des del 1975 fins al 1993.
Per què ho va deixar?
Vaig anar a treballar a Barcelona i ho vaig deixar. Vaig tenir temporades amb una dedicació més intensa i altres amb menys.
Va seguir en contacte després?
Durant un temps sí, fins que el 1997 vaig marxar a viure a Itàlia.
L’ENTITAT
Com funcionava l’entitat aleshores?
Es programaven moltes pel·lícules. S’havien arribat a programar 60 sessions en un curs. El carnet costava 600 ptes. i al soci que assistia a totes les session li sortia a un preu de 10 ptes. la sessió.
Es van començar a programar a la sala petita pel·lícules procedents de l’ambaixada francesa, la canadenca, el consulat belga o l’institut alemany. Es van fer programacions amb molt èxit de públic, que permetien afrontar programacions més minoritàries.
El 1977 es fa una mostra de cinema alternatiu amb:
– Cascar el huevo de Jordi Bayona. Em sembla que va ser el primer nu femení frontal i sense artilugis que es va veure públicament a Manresa
– Entre la esperanza y el fraude, sobre la vaga de Laforsa de Cornellà.
El 1977-78 s’inaugura la sala petita amb les sessions d’estudi.
El 1984-85 canvi de butaques. Vam utilitzar provisionalment la sala d’actes del Conservatori de Música.
El 1985 ens van incorporar a la programació de Filmoteca comarques, es programava els divendres al vespre.
El 1990 es canvia la pantalla i es millora el projector (llums en comptes de carbons).
Quina funció social tenia?
Facilitar l’accés a pel·lícules que no arribaven a Manresa, cobrint el buit que deixava el cinema comercial. Projectar cinema menys convencional en versió original.
Quines dificultats tenien o es van trobar?
L’empresari cinematogràfic de la ciutat tenia l’exclusiva d’algunes pel·lícules que volíem programar. Era un monopoli contra el qual era difícil lluitar. Les infraestructures eren deficients: butaques incòmodes, pantalla poc lluminosa, projector de carbons, sala poc cèntrica. El lloguer de la sala era moderat. S’obtenien subvencions de la Caixa de Manresa i després de l’Ajuntament.
Quina resposta donava la gent?
Algunes èpoques van ser molt bones i el públic havia respost; altres, amb la crisi de públic al cinema en general, també es va notar a Cineclub.
Com s’assabentava la gent de l’entitat i la seva programació, quins canals de comunicació tenien?
Cartes / cartellera/ programes de ma a les biblioteques / boca – orella…
També per la premsa local. Al diari Regió 7 la secció de cinema era a càrrec de tres membres de l’entitat, en Jaume Vidal, l’ Enric Roca i jo mateix. Signàvem amb el pseudònim Baltasar Abadal, en memòria del bagenc pioner en el món del cinema. Posteriorment va agafar el relleu el Jordi Bordas que també era membre de l´entitat.
Quina relació tenia l’entitat amb d’altres entitats?
Pel que fa a la col·laboració amb altres entitats, que recordi en aquest moment hi havia:
– Cicle amb l’Amical de Mauthaussen
– Cicle amb Joventuts Musicals sobre Cinema i Música
– Cicle amb Quaderns de Taller sobre Orson Welles
– Cicle amb Faig Cultura sobre els Romàntics
I moltes més col.laboracions puntuals amb entitats/associacions amb motiu de diferents aniversaris, commemoracions, etc.
Quina relació tenia amb d’altres cineclubs?
L’ intercanvi de pel·lícules, pagant un lloguer que fos avantatjós per a ambdues entitats, d´acord amb les pròpies distribuïdores. Anàvem a buscar les pel·lícules en llocs situats a mig camí i acordats prèviament amb l’altra entitat.
Expliqui’ns alguna anècdota interessant.
La projecció de Cyrano de Berguerac va ser molt accidentada; es va col·locar la pel·lícula del revés i els personatges sortien de cap per avall, fins que es va canviar.
En altres ocasions, l’ordre de les bobines ens arribava intercanviat.
Un dia, un senyor es va fer passar per guàrdia civil i va entrar a la sala, i fins i tot va registrar algun espectador, amb l´excusa que perseguia un “chorizo”; al final, un cop detingut per la guàrdia civil, va resultar que era un desequilibrat.
De vegades llogàvem un projectorista que estava molt enfeinat i quan havia començat la projecció, marxava cap a una altra localitat on estava projectant una altra pel·lícula.
Un empleat de la Sala Ciutat, a qui li deien Pepe Loiola, donava cops a la porta d’entrada quan considerava que els col·loquis s’allargaven més del compte, o apagava intermitentment els llums de la sala.
Amb els ingressos de les primeres 12 hores de Cinema vam contribuir a pagar el projector de la sala petita.
Expliqui’ns algun problema greu i com el van solucionar.
Una vegada vam haver d’anar a buscar una pel·lícula a Saragossa, atès que havia quedat en una estació de tren. Les pel·lícules venien amb tren i alguna vegada havíem hagut de suspendre alguna sessió.
En una ocasió, vam haver d’ instal·lar un piano de cua a l’escenari per fer una projecció de cinema mut amb música en directe. Era el piano del Jordi Sabartés i el vam carregar entre un parell de mossos de corda, el Jordi Bordas i jo; una mica més i caiem tots, piano inclòs cap al fossar.
Van tenir algun convidat important que recordi?
Crítics de Barcelona: Riambau, Monterde, Lorente, … o persones vinculades al tema de la pel·lícula: un exiliat xilè, …
Recorda algun gran èxit, de públic, de ressò, etc. ?
– Sacco e Vanzzetti: varem omplir fins i tot el primer pis.
– West Side Story.
– Derzu Uzala, programada fins a tres vegades.
– Cicle sobre Bogart.
– El gatopardo.
– Blade Ranner.
– Algunes 12 hores de Cinema en què no podia entrar tothom per manca de localitats.
FUNCIONAMENT DE L’ENTITAT
On es reunien?
Primer ens reuníem en un local de l’Hotel Pere III que no estava en gaire bones condicions, després a la sala petita de la Sala Ciutat.
On passaven les pel·lícules?
A la sala gran i a la sala petita de la Sala Ciutat. Ocasionalment en la Sala del Conservatori de Música
En quin horari?
Sessions de cineclub: dissabtes al vespre i, posteriorment, diumenges a la tarda.
Sessions de filmoteca i d’estudi: divendres al vespre i, posteriorment, dissabtes al vespre.
Com es finançaven?
Per mitjà dels socis temporals i anuals. A més, s’obtenien subvencions de la Caixa de Manresa i després de l’Ajuntament.
Quant costava una pel·lícula?
Entre 10.000 i 30.000 ptes. Ocasionalment, 60.000 ptes.
Quant valia l’entrada?
El carnet costava 600 pta. i al soci que assistia a totes les sessions li sortia a un preu de 10 pta. la sessió. Evidentment, el preu va anar variant any rere any, d´ acord amb l´ evolució del cost dels factors.
Cada quan feien sessions?
Com a mínim de 2 cops al mes. Normalment cada setmana.
Quanta gent venia?
De mitjana entre 70 i 100 persones, amb algunes sessions amb 20 o 600 espectadors.
Com els hi arribava la còpia de la pel·lícula?
Per mitjà d’un transportista, del tren o anant a buscar-les personalment.
Quins criteris tenien per seleccionar-les?
Que haguessin estat èxits a Barcelona / Que fossin inèdites a Manresa / Versions originals.
Quin material de suport donaven i d’on treien la informació?
– Dossiers complets.
– Posteriorment es va acabar fent un full per sessió.
– La informació es treia de revistes especialitzades o de material de les distribuïdores.
PER ACABAR
Van tenir problemes amb la censura?
Teòricament s’havia de demanar permís per a cada projecció, però no ho fèiem. Era una activitat tolerada. Un cop, aprofitant que abans de la projecció la sala havia estat utilitzada per un acte de tipus polític, el policia (delegat governatiu) que hi assistia va decidir quedar-se també a la sessió de Cineclub, però va acabar marxant dient que no li agradava.
Què és això del mite de Perpinyà, com afectava a l’entitat?
No gens.
Quin sentit té avui Cineclub, quin futur li veu?
– Oferir versions originals.
– Mostrar pel·lícules que el circuit comercial no ofereix.
– Seria bo que, en el futur, s’habilités el Kursaal per projectar-hi cinema.