Lluís Calderer parla dels inicis de Cineclub Manresa quan ell era nen i adolescent. Més endavant, va entrar a formar-ne part quan els iniciadors de Cineclub van voler incorporar gent jove i es van adreçar al grup Art Viu per convidar-los a col·laborar-hi.
En principi, cal dir que Cineclub Manresa en els seus orígens no portava exactament aquest nom sinó que es deia Cinefòrum, i va néixer com una secció dins de les Congregacions Marianes dels jesuïtes, que tenien local social i cinema al carrer de la Mel.
Aleshores, el cinema era un cinema públic amb programa doble amb pel·lícules que ja s’havien fet en els altres cinemes i que tenia un públic molt divers. Aleshores, per als nens i adolescents de 12, 13 i 14 anys, era un cinema que anava molt bé perquè jo vaig nèixer el 1944 i d’entrada, ja de molt petit, anàvem al cinema amb els pares cada diumenge i vèiem el que vèiem fins que va entrar la llei per a pel·lícules aptes i no aptes, que va venir bastant després. Això complicava una mica les coses.
Llavors, és clar, el cinema de les congregacions era només cinema apte. I els pares t’hi deixaven anar només amb la confiança que era una cosa de l’església.
Bé, doncs resulta que un bon dia, es va dir que a partir d’un determinat moment, algun diumenge a la tarda, després de la primera sessió, no hi hauria segona sessió sinó una cosa especial que se’n deia cinefòrum, que consistia a passar alguna pel·lícula amb un interès especial, després algú comentava aquesta pel·lícula, i finalment es discutia entre les persones assistents. Però que aquestes sessions no serien aptes per a menors.
Recordo que la primera pel.lícula que es va projectar de cinefòrum era una italiana `Mañana será tarde’ que la feia la Pier Angeli, que a mi em sonava molt perquè quan s’havia estrenat als cinemes, diguem-ne, normals, havia portat molts debats entre les converses de carrer o entre veïns on el cinema era molt viu. Era una pel·lícula que havia portat molta polèmica perque plantejava tota la qüestió d’on venien realment els nens i com es feien i tot això. Ho havien de saber aviat perquè deixar-los créixer amb aquesta ignorància a la vida els podia portar alguna conseqüència dolenta.
Aleshores, és clar, nosaltres no podíem assistir a les sesssions de Cinefòrum perquè no eren aptes, tot i que hi teníem molt interès. Les persones que hi havia al davant organitzaven les sessions, tenien cura de la propaganda, eren uns senyors que es deien Josep Antoni Ribes Campos, Joan Rebolleda, Miquel Ginestà i un senyor que es deia Torroella que treballava a Ràdio Manresa, tenia cura dels discos i alguns aspectes de la programació, etc… i ells ho portaven amb molta il·lusió. Eren joves d’abans de la guerra que havien viscut tot aquell nivell de qualitat cinematogràfica que hi havia hagut a Catalunya. Hi havia bons crítics; per tant, tenien uns coneixements molt dignes. Recordo, com a anècdota curiosa, que els van deixar posar com una mena de vitrina a la porta del cinema. Aleshores ells hi posaven notícies d’interès, hi recollien copiada a màquina alguna crítica, fent com un noticiari però sobre cine de qualitat. El més divertit és que hi tenien una mena d’eslògan que deia: `Si queréis cambiar el mundo, hacedlo por medio del cine y el teatro – Vladimir Lenin’. I va estar sempre penjat allà, això. Era permanent. No ho va tocar mai ningú.
Aleshores, és clar, allò que passa de les estratègies, resulta que a més a més del cine hi havia d’altres seccions de la congregació. N’hi havia una que en deien la secció de “misión”, que era la que s’encarregava de la recollida de la plata per als xinets i, en fi, totes aquestes històries relacionades amb l’evangelització del món. Doncs bé, aquestes sessions tenien la seva sala de projeccións en un punt on hi havia una finestra de fusta que donava davant de la pantalla del cinema. Vam provar, quan es van passar les sessions al diumenge al matí, vam fer la prova un dia de veure una pel·lícula d’estranquis obrint discretament la finestra. Recordo que amb aquest sistema només en vam poder veure dues perquè ens van descobrir i no ens deixaven entrar ni a la nostra sessió normal. La primera pel.lícula que vam veure en aquestes condicions va ser una de francesa que es deia `Justicia cumplida’, que tractava el tema de l’eutanàsia. I me’n recordo, perquè al fòrum hi havia un jutge, un advocat, un capellà, un policia; tots, des del seu angle, van enfocar el tema de l’eutanàsia. I després una altra pel·lícula francesa, `Los orgullosos’, que la feien el Gerard Philip i la Michelle Morgan, que la va presentar un capellà molt interessant, que al cap de poc va marxar de Manresa, que va fer una presentació extraordinària, i que va ser la primera vegada que jo vaig sentir parlar de l’existencialisme de Sartre i de Camus, més o menys relacionats amb la temàtica.
Després ja va venir el moment en què ja ens havíem fet una mica més grandets i ja teniem accés a la sala. La primera pel·lícula que vaig poder veure pagant entrada va ser `El duende y misterio del flamenco’ d’ Edgar Nevillais. Pel·lícula extraordinària i de caràcter documental, però molt ben feta. I llavors ja assistíem amb assiduïtat a aquestes sessions..
…Això deuria ser cap a l’any 62…
Sí, més o menys. Això s’hauria de verificar, però… perquè amb anys ara ja se me’n va una mica…
Aleshores, tot això funcionava amb una normalitat, una regularitat. Però va arribar un moment en què, com que aquest local que tenien les Congregacions al carrer de la Mel era de lloguer, no sé per quines raons hi va haver un plet i al final van acabar havent-lo de desallotjar. Llavors les Congregacions es van quedar sense cinema i sense local i van portar una trajectoria errant, en què primer els van deixar unes golfes d’un magatzem de fruita, després van passar a unes sales on també hi havia hagut la falange, allà al damunt del Conservatori, i Cineclub havia d’anar una mica a remolc d’això; per tant, es feia Cineclub a llocs una mica…
…. però continuava sent cinefòrum…
No ho sé. El moment exacte que va passar a ser Cineclub no te’l sé dir, però tant és.
… fins que es va aconseguir una estabilitat fent-ho a la sala de concerts Mestre Blanch del Conservatori de Música, els divendres al vespre.
… i tot això era amb vostè com a simple espectador…
Sí, sí. Com a simple espectador. Passa que, és clar, en ser un habitual, ja havia iniciat una bona relació amb aquests senyors fundadors.