Oriol Pérez, coordinador de la Xarxa de Músiques a Catalunya i Director adjunt del Festival Internacional de Músiques de Torroella de Montgrí i doctor en Història de l’Art, parla de Cineclub com espectador.
Com va conèixer l’entitat?
Bàsicament a través de la coneixença amb el Jordi Bordas que, com a crític de cinema al Regió-7 i jo com a crític de música, vam intercanviar papers. Jo li parlava de concerts on anar i ell de pel.lícules que més tard o més d’hora passarien a Cineclub. Has de veure tal film… Segurament la farem a Cineclub!
Com veia l’entitat des de fora?
Com una pandilla de frickies i malalts del setè art amb tot el que de bo té això i de dolent. Bo, perquè no deixa de ser una entitat amateur (amatoris) que és la que estima de veritat una cosa. Dolent, perquè, en ocasions, el fet d’estar introduït molt en un món fa perdre el concepte de realitat i de societat que ens envolta.
Quin record, en general, en té?
Un record que, d’una forma o una altra, encara és viu ja que és allò de baixar a la Sala Ciutat, veure la pel.lícula i acabar parlant sobre ella a la Bodega andalusa, tot prenent alguna cosa.
Hi anava gaire sovint? Per què?
Hi anava quan la meva vida sentimental era una altra i sobretot quan la meva passió irracional amb el Bàsquet Manresa no era l’intensa que és ara.
Quins anys era?
Anys 95-96-97 i 98. Els anys de la Pompeu Fabra. Cosa que no significa que no aparegui de tant en tant. La darrera la recordo bé: La Pianista.
N’era soci?
No, no ho era.
Va deixar d’anar-hi? Per què?
Els motius de relació i el bàsquet, però sobretot que a poc a poc ha succeït que el Cineclub s’ha convertit en una cosa més íntima i privada. Això vol dir, començar a freqüentar la Filmoteca de Barcelona i els Cines Verdis.
Anava també al cinema comercial?
Sí. Per què no?
FUNCIONAMENT DE L’ENTITAT
Com li arribava la informació de l’entitat?
A través d’ una carta. Encara em sobta que aquesta sigui la forma habitual i no sigui l’e-mail.
Expliqui’ns un bon i un mal record.
El bon record és la sensació de flotar, sense poder dir ni una paraula a la fi de la Mirada de Ulises. Amb el temps he sabut que aquest flotar no és només meu. Per relacions professionals, he treballat amb la violista Kim Kashkashian que va tocar a la banda sonora d’Elanie Karaindrou. I, tot parlant, em va confessar una experiència semblant. Flotar i plorar… Aquesta és la bona.
El record més dolent és el d’un divendres de Filmoteca en què devíem ser set persones. Els bars del davant, en canvi, eren plens de gom a gom. Com si cultura i anar al bar estiguessin renyits!
Expliqui’ns una anècdota interessant.
L’anècdota interessant és quan el bon jan del Carles Cases em va fer anar a parlar de la banda sonora de Carícies, ja que hi havia col.laborat com a assistent. No ho sé, quan li vaig explicar el “rotllo” va dir que mai s’ho havia plantejat, però que ja estava bé. Em va recordar l’anècdota d’una classe de Boulanger en què va assistir Ravel. Aquest, en acabar li va dir: “Mai no m’hagués pensat que això passava a la meva música”.
Una altra és quan el fantasma del director de L’última frontera de Walter Benjamin va venir a presentar el film. Mai havia rigut tant d’algú que es pensava que deia coses interessants, quan realment deia autèntiques fantasmades que no es creia ni ell.
Expliqui’ns algun cicle que recordi especialment.
De cicle, en recordo un sobre Shakespeare i un altre a l’entorn de l’heroi. D’aquest últim, no n’estic segur.
Com estaven els actes paral·lels que organitzava (xerrades, col·loquis…)?
Els trobo a faltar. Trobo massa passivitat en el cinèfil. Sembla com si la lectura, la reflexió no formessin part del seu món.
I els cinefòrums, com funcionaven, eren interessants?
Cal recuperar-los i incentivar-los d’una manera més normalitzada. Algunes accions fetes en alguns bars de Manresa (La Gramola) han provocat l’efecte just i necessari.
Com era el material de suport?
El material era correcte i erudit, com pot donar de si un cinèfil apassionat.
A quins llocs va a veure pel·lícules?
A Manresa als dos cinemes comercials (Atlàntida i Bages). Al Cineclub, ara fa temps que no, però en part perquè he cobert les necessitats cinèfiles als Verdi, a la Filmoteca i al Cineclub de Torroella de Montgrí.
Hi havia alternatives a Cineclub?
No. I la veritat és que el nivell de l’oferta de cinema a la ciutat ha baixat en picat. O potser el que ha baixat en picat és el nivell cultural de la pròpia ciutat, mentre la classe política segueix dormint.
Quina importància tenia Cineclub en la vida cultural manresana?
Bàsica i sobretot en un temps on anar a Barcelona per veure cinema no era l’habitual com és ara. Crec que ara es va més a Barcelona a veure cinema i de passada a escapar-se d’aquesta ciutat adormida i infinitament avorrida.
PER ACABAR
Es trigava molt a poder veure les estrenes a Manresa? Es podien veure?
Crec que màxim un parell o tres de mesos.
Què és això del mite de Perpinyà, hi havia anat mai?
El mite de Perpinyà, em queda tan lluny com el del Titànic o Ramon Llull.
Com veu el cinema d’autor actualment?
Depèn de a quin context cultural ens referim. A Catalunya i a l’Estat espanyol m’interessen molt poques coses.
Com ha evolucionat, segons vostè, el cinema i Cineclub?
Ha evolucionat en una tendència cap a la seva industrialització i a la seva utilitat. Però, parafrassejant Fuster, si la cultura per salvar-se s’ha de valorar només per la seva utilitat ja està bé.
Quin sentit té avui Cineclub, qui futur li veu?
Més viu que mai. Quan cada vegada més avancem cap a una societat més insolidària i egoista, un club on es comparteix la passió per l’art no és només un signe de normalitat cultural sinó també de cohesió social. I no és poca cosa.