Després que la primera edició de la mostra Perifèrics hagués de suspendre els actes per culpa de la pandèmia, aquest cap de setmana s’ha pogut celebrar la mostra de cinema amb èxit i amb un bon nombre d’assistents.
Al llarg de divendres, dissabte i diumenge, a la sala de la Plana de l’Om, s’ha projectat cinema actual allunyat dels condicionaments de la comercialitat. Obres d’autor que, tot i el seu caràcter alternatiu, han estat molt ben acollides pels espectadors. Així mateix, també s’hi ha pogut veure una retrospectiva de les pel·lícules transgressores i políticament incorrectes del cineasta francès Philippe Grandrieux.
Perifèrics també va comptar amb la presència d’alguns dels cineastes, en alguns casos de forma virtual, un fet que va permetre reflexionar sobre els processos de creació, i que va deixar entreveure la força d’un cinema radical i arriscat a un públic inquiet i molt interessat en determinats aspectes conceptuals i tècnics, espectadors que, d’altra banda, també van omplir la sala del restaurant Els Carlins, per gaudir de la música en directe del grup Matagalls.
La mostra Perifèrics es tanca amb la sensació d’haver regat aquella llavor que va plantar fa dos anys, i que ha de donar continuïtat a una mostra de cinema que aposta per obres de cinema rarament vistes, pel·lícules que exploren diversos camins creatius que es troben al marge dels convencionalismes estètics, culturals i socials.
Un dels segells d’identitat de la mostra Perifèrics són els col·loquis amb els cineastes, així com les presentacions per part de diferent membres de Cineclub Manresa. Lluís de Sola va presentar Els camps magnètics, una obra suggeridora que parla de la invocació d’un fantasma, i que recrea els moments morts de la vida d’una noia que treballava en un videoclub i va desaparèixer durant l’incendi de Montserrat de l’any 1994. De Sola, un autèntic artesà del cinema, va explicar que va recrear el videoclub que surt a la pel·lícula al menjador de casa seva, i va confessar que, tot i que va partir d’un guió treballat i pactat amb l’actriu María García Vera, es va deixar emportar per les derives que va prendre la pròpia pel·lícula un cop va començar a rodar-la.
En el col·loqui de Young & Beautiful, la seva autora Marina Lameiro va parlar del seu acostament a quatre joves navarresos, els quals expressen les seves inquietuds davant el món en què viuen i el futur que els espera. La directora navarresa va deixar clar que li agradaria continuar el seguiment d’aquestes persones en les diferents etapes de la seva vida.
El fotògraf Oriol Segon va participar en la sessió experimental amb la seva peça audiovisual Doomburup, que va culminar la sessió experimental. En paraules de l’autor de Manresa, es tracta d’una simfonia rural que tendeix a l’abstracció. El seu treball va ser precedit per altres peces experimentals de Lluís de Sola, Andrea Fernández i Nuno Pessoa.
En la retrospectiva sobre Phillipe Grandrieux, el crític cinematogràfic Jordi Bordas, que va presentar La vie nouvelle, va recomanar al públic que es cordés el cinturó davant la baixada als inferns que estaven a punt de presenciar. Una versió personal i irreverent del mite d’Orfeu que va deixar el públic garratibat a les seves butaques.
I de l’obscuritat dels inferns a la llum esplendorosa del paisatge de Gorriza, a Navarra. El colofó final de la mostra va tenir lloc gràcies a la pel·lícula Zumiriki, del director navarrès Oskar Alegria. En el col·loqui, el mateix Alegria va explicar que la pel·lícula és una concatenació de miracles, gràcies als quals va poder parlar dels seus orígens, de la pèrdua de les paraules i dels records, entre moltes altres coses. Una pel·lícula d’una dimensió humanística extraordinària, una autèntica meravella que va deixar bocabadat el públic assistent.
Tota una declaració d’intencions d’aquesta edició de la mostra Perifèrics, que ha deixat clar que pitja fort i que té la voluntat d’omplir la primavera manresana de perles cinematogràfiques.
Categoria: Notícies